Fragment del llibre: m’agrada el teu clatell – 1

Era un home de trenta anys alt i ferm, amable de cara. Anava ben vestit, fumava tabac ros, desprenia perfum de marca i portava un solitari d’or amb un robí a l’anular de la mà dreta. Era el senyor Anastasi, el viatjant de pernils i embotits de gran qualitat, que solia passar sovint per oferir les mercaderies al supermercat on vaig anar a treballar quan vaig marxar de Ruda. Era un supermercat petit si el comparem amb aquestes grans superfícies que es fan ara. L’amo, el senyor Rovira, sempre hi rondava. Si alguna vegada el senyor Anastasi se m’havia dirigit per preguntar-me on era el senyor Rovira, jo m’havia sentit cohibida. Anava tan ben vestit, i amb aquell solitari amb robí, que era evident que formava part d’un altre món, d’un món elegant i agradable. Totes les dependentes el trobàvem molt interessant.
Un dia, en sortir de la feina, el senyor Anastasi estava dins el seu cotxe aturat prop de la porta del supermercat. Quan em va veure, va sortir del cotxe i em va cridar pel meu nom.
– Què puc parlar amb tu un moment? -em va dir. Jo anava al costat d’una companya de feina, l’Angelina, que va seguir caminant mentre em clavava una mala mirada.
M’havia adonat feia temps que quan el senyor Anastasi era al supermercat a mi m’envaïa una sensació d’inquietud, però molt agradable; els clients em feien nosa, les altres noies em feien nosa, hauria volgut poder-lo mirar als ulls i quedar-me flairant el seu perfum barrejat amb l’olor del tabac ros. Notava que des de dins del cap em baixaven unes guspires d’un gran benestar cos avall. Aquell dia, amb molta naturalitat, em va convidar a beure i si vols, podríem fer un mos- va dir. És que no vaig gaire arreglada, li vaig contestar nerviosa i contenta alhora. Ell, amb un somriure simpàtic, em va dir que ja anava prou bé. Conduïa un Seat 1430 de color granat. Hi vaig pujar. Aleshores jo tenia vint-i-un anys.
El senyor Anastasi va resultar ser un gran cinèfil i aquí sí que vam trobar un motiu de conversa que ens animava a tots dos, ja que, si alguna cosa havia fet jo durant tots aquests anys, a més de treballar, havia estat anar al cinema. M’havia enamorat de diversos actors, actrius i també de pel.lícules senceres, tenia la impressió que algunes històries de les representades al cinema que m’havien fet gaudir, que m’havien impactat, formaven més part de mi que no pas la meva vida real.
Em vaig casar amb el senyor Anastasi al cap d’uns mesos. N’estava prou enamorada i il.lusionada per casar-m’hi i per sentir-me molt feliç. Mai no havia experimentat la barreja de sentiments agradables que ell m’inspirava. No havia estat mai tan a gust al costat d’un home, ni tampoc al de cap dona. Era amable amb mi, detallista, cordial, ben educat i tendre. M’adonava que poques coses en sabia, d’aquell home, però amb ell vaig descobrir els petons dolços que flairaven a ginesta i a lilà. Les paraules tendres, cor de carxofa, que feien eixamplar els pulmons i respirar a fons.
M’hi vaig casar malgrat les males arts de L’Angelina.
Teresa Riquelme

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin