En memòria d’Eduard Casserras Gasol (1963-2021).

Per Lluís Virós, Director de l’Institut Gerbert d’Aurillac –

El passat diumenge 4 d’abril ens deixava, després d’una malaltia sobtada, l’Eduard Casserras Gasol, però encara no ens en sabem avenir. La vida és un recorregut que fem tots, potser un cercle que l’Eduard, sens dubte, ha tancat massa aviat, quan encara tenia moltes il·lusions per assolir. Tots els que vam ser-ne companys i companyes, col·laboradors i deixebles de l’institut Gerbert d’Aurillac no el podrem oblidar.

Fill d’un rellotger de cal Jorba i nebot d’un capellà arxiver i historiador, la família el va marcar. Per una banda, es va convertir en un humanista profund després d’estudiar filosofia al Seminari de Barcelona i, d’una altra, va aplicar la mentalitat metòdica del rellotger a totes les tasques que feia, des de la preparació de les seves classes fins a la gestió d’una entitat complexa com pot ser un institut de secundària.

Després d’un recorregut fecund fent de professor de filosofia i assumint la direcció de l’institut Quercus de Sant Joan de Vilatorrada, va anar a parar al Departament d’Ensenyament, al Consell d’Avaluació del sistema educatiu, a Barcelona.

Després d’aquesta etapa d’estudi i de gestió, va decidir tornar a la docència, al costat dels alumnes, una de els seves passions. El 2007 arribava al nostre institut com a professor de filosofia i s’hi va estar uns cursos fins que el van tornar a reclamar des dels Serveis Centrals del Departament d’Ensenyament. Aquest cop, l’estada va ser curta perquè, després del final del mandat de direcció del Josep Puig, va decidir tornar per assumir la direcció del Gerbert d’Aurillac. A partir d’aquell moment, tots vam veure quin era el nivell de l’Eduard en la responsabilitat de la gestió.

De seguida es va veure que era una persona preparada per a la tasca, tenia l’experiència en la gestió de l’institut Quercus i coneixia la legislació i les possibilitats que oferia l’administració educativa catalana. Per tant, tenia clar què volia i com s’havia de fer.

D’entrada, va triar el millor equip possible, l’Assumpta Llort i la Carme Closas, que feia poc havien arribat de l’institut de Moià, i la Rosa Matamala, que ja feia de secretària al nostre institut. Al cap de poc temps, ja milloraven els resultats i es notava en la majoria d’aquells indicadors que l’Eduard tenia tan clars. L’objectiu d’aquella junta era la millora de la qualitat en el servei sense perdre de vista l’equitat, és a dir, l’essència d’una bona escola pública: donar el millor i posar-lo a l’abast de tothom.

D’aquesta gestió, a la que l’Eduard va dedicar tantes hores, en van sorgir intercanvis per a la millora de l’aprenentatge d’idiomes, en el tractament de la diversitat, en els resultats d’ESO i de batxillerat. A més, es van perseguir els altres objectius proposats, per augmentar l’oferta educativa a Sant Fruitós. Es va intentar obrir un cicle de Formació Professional, que va arribar més tard, i el batxillerat internacional, que finalment només fa un centre públic a tot Catalunya. Però potser el gran èxit de la gestió de l’equip encapçalat per l’Eduard és l’obtenció d’un batxibac per a l’institut. Ell va tenir la visió que seria un estímul interessant per al centre, la va saber compartir i avui collim els fruits d’aquella visió tan avançada al seu temps. Som el centre amb el batxibac més veterà del Serveis Territorials a la Catalunya Central i un exemple a seguir en aquest batxillerat d’excel·lència.

Gràcies a aquella visió que es va tenir en la intimitat de l’equip que dirigia l’Eduard Casserras, avui tenim un dels centres de secundària més ben valorat, del que en treuen profit els alumnes de la zona. Ara fa exactament cinc anys, quan va plegar de la direcció de l’institut, se’n va anar a fer d’inspector a la zona de Terrassa, on ha estat, naturalment, molt ben valorat.

Sens dubte, el profund dolor i el record que ens queda a tots els que hem col·laborat amb ell en les tasques de l’institut, el comparteixen les persones que formen part de la gran comunitat educativa de Sant Fruitós: els responsables de la política municipal, les famílies que porten els seus fills a l’institut i els responsables de l’AMPA i la resta de directius dels centres escolars de la població.

La seva feina no ha esta en va, va anar molt més enllà de la seva obligació i ara en gaudim les conseqüències. Es pot dir, sens dubte, que va donar un impuls a l’institut. Ara que ja no hi és , no podem fer altra cosa que reconèixer una tasca que ha millorat l’educació a Sant Fruitós.

Descansa en pau, Eduard!

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin