Els nostres avis

Per: Marina Pugdellivol Foto: Istock

René Robert era un fotògraf suís, conegut per les seves fotografies a artistes de flamenc. Tenia 85 anys i vivia en un dels carrers més cèntrics de París. Va sortir al vespre a passejar i va caure al carrer, glaçat per la neu. Ningú se’n va adonar, ningú el va veure, potser fins i tot algú va fer veure que no el veia. Ningú el va socórrer. Allà estirat a terra, va quedar-s’hi tota la nit, fins que una persona sense sostre, acostumada al paisatge del carrer desèrtic de la ciutat en la penombra, no el va reconèixer i va donar l’alarma. Ja va ser tard. El van trobar mort congelat. 85 anys i una vida plena de fotografia de colors, enamorat de la passió i el foc del flamenc. Havia estat 9 hores a terra enmig del gel. Se’m va glaçar el cor en llegir la notícia. En un dels llocs més transitats de París! Segur que algú o altre hi va passar, encara que fos de nit. Ningú va pensar que era un avi que podia necessitar ajuda. Tothom qui el va veure se’n va malfiar o va tenir por o simplement ni el van veure.
M’estremeix pensar que potser jo també hagués fet el mateix. Hi rumio una estona. Al mig de Barcelona al costat de la Rambla, fosc, caminant de pressa, potser jo també hagués fet veure que no el veia. La por de la ciutat de nit potser també m’hagués vençut. Però quina mena de societat hem construït? Cruel, temorosa, deshumanitzada?
La veritat però, és que de seguida el temor es va convertir en alleujament. «Això a Sant Fruitós no hagués passat!», l’anonimat de les grans ciutats és un monstre cruel i la sort de poder viure en un poble com el nostre és impagable. La solitud enmig de l’alta densitat de població és absolutament esquinçadora.
René Robert era fotògraf, era algú conegut, i tot i així, això no el va deslliurar d’aquest tràgic final. L’abandonament en l’anonimat. Això sí, la notícia de la seva mort arriba als diaris. I llavors em pregunto quantes situacions més de solitud hi deu haver. M’esfereeix el pensament. En aquesta societat abocada a la individualitat i la tecnologia, hem convertit els avis en algú que cobra una pensió, cuida els néts, va al metge o enviem la residència. Quan sentim alguna cosa relacionada amb ells a les notícies només és per parlar del cost que suposen per l’erari públic o del servei de cangur que proporcionen. És totalment injust. Els estigmatitzem com a càrrega i a més ho construïm tot a la seva esquena. L’altre dia al caixer un avi es barallava amb la maquineta intentant fer un ingrés, al cap d’una estona de no sortir-se’n, va girar el cap i va mirar al noi que tenia darrere amb ulls de demanar ajuda. El noi sol·lícit li va donar un cop de mà i mentre l’avi es desfeia en mil gràcies cap al jove, aquest li va resoldre en un tres i no res amb un somriure d’orella a orella. Una escena molt bonica, certament. Però també és inacceptable que l’autonomia d’una persona gran depengui de la bona voluntat del xicot que s’espera darrera seu a la cua. No pot ser.
Però no només les grans corporacions s’hi posen de perfil, els governants en general també. Per posar un exemple, els ajuts econòmics solen anar lligats a tràmits on-line o a burocràcies infinites complicadíssimes ja per una persona adulta, que fan que els avis en quedin al marge si ningú no vetlla per ells. I aquí és el quid de la qüestió, no s’ha de vetllar per ells, posar vetlladores no és la solució, han de tenir autonomia. Tots hem de poder ser autònoms i les coses han de ser fàcils i a l’abast de tothom. El valor d’una vida plena d’experiències viscudes i d’habilitats socials adquirides és impagable i abocar les persones grans al sentiment de solitud o d’ineptitud no és acceptable. I és que si una cosa tenim gravada al nostre cervell són els sentiments de tendresa lligats a les anècdotes i maneres de fer dels nostres avis. En la nostra infantesa, ells ens han modelat per ser qui som avui. Són valuosíssims. I es mereixen que es reconegui el seu valor. Com tothom.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin