Els meus somnis

Per: Miquel P. Cortina Foto:Bullenwächter

Pot ésser que els meus somnis siguin compartits per una majoria de gent nascuda en aquest racó de món anomenat Catalunya. Un indret entre els Pirineus i el mar Mediterrani poblat des d’antic per migrants arribats dels quatre punts cardinals i on, sobre el gresol d’una terra aspra, s’ha forjat el nostre caràcter al llarg dels segles.
Diuen que els catalans tenim quelcom de jueus pel fet que som negociants i pactistes, ben lluny del tarannà d’altres pobles europeus força més agressius. Com deia l’insigne Pau Casals en el seu històric discurs a l’ONU, “a Catalunya hi va haver el primer parlament del món occidental, molt abans que el d’Anglaterra, i en territori català es reuniren per primer cop a la història el representants de les nacions per parlar de pau”. Cal dir que aquest tarannà tan “democràtic” ens ha perjudicat i ens ha empetitit al costat d’altres potències que, per eixamplar llurs dominis, s’han acarnissat sense miraments amb els pobles pacífics i amants de la llibertat com el nostre, subjugant-los i assimilant-los fins a assolir llur desaparició.
Igual que els jueus, els catalans tenim fama de reservats, de garrepes i de gent de malfiar. Com tothom sap, en les nombroses enquestes que s’han fet a Espanya sobre l’empatia entre els espanyols, els catalans sempre ocupem el darrer lloc en les preferències. Per contra, si vas a Madrid o a Sevilla i et fas el simpàtic, és molt probable que t’engeguin allò de “no pareces catalán”. Quaranta-cinc anys de “democràcia plena” no han servit per a corregir el profund desconeixement que hi ha entre els pobles i cultures que conformen l’Estat espanyol. En tot aquest llarg període només s’ha tingut en compte el folklore, la gastronomia i el turisme i s’ha tendit a exagerar (amb la aquiescència dels governs espanyols de torn) la mala dicció dels no castellans quan parlem la llengua de Jiménez Losantos, burlant-se dels girs i del nostre accent cada vegada que intentem expressar-nos-hi. El “Pujol, enano, habla castellano!” que van exclamar els votants del PP davant la seu de Madrid després de la majoria absoluta d’Aznar en les eleccions generals de l’any 2000, encara fa mal.
Arran de l’obtenció de l’Ós d’Or a la Berlinale d’enguany per part de la directora Carla Simón, han proliferat a Espanya els comentaris despectius sobre la seva pel·lícula “Alcarràs” pel fet que ha estat rodada en català. Gairebé simultàniament hem presenciat com el gaèlic, amb només 100.000 parlants, era presentat per Irlanda com a llengua co-oficial del país i acceptada a la UE com un idioma més dels molts en què s’expressen els diputats europeus als Parlaments de Brussel·les o d’Estrasburg, mentre el català no ha tingut mai el suport del govern espanyol per aconseguir un reconeixement semblant quan és un idioma parlat pel 20% de la població a Espanya i valorat com a llengua regional en territoris concrets de França i Itàlia.
Actualment, bufen vents de guerra a Europa Oriental i la causa n’és el moviment de tropes russes a la frontera amb Ucraïna. Parlen d’una possible invasió de l’exèrcit de Putin per fer-se amb dues “províncies” que volen separar-se del domini de Kíev. Estem davant l’escenari d’una possible agressió d’una gran potència militar sobre una nació relativament petita i vulnerable com és Ucraïna. Vaja, tal com li va passar a Catalunya en temps passats. El dirigent rus té el precedent de Crimea que li va sortir prou bé, annexionant-se la península l’any 2014 sense que ni la UE ni els EEUU reaccionessin de debò, apart de decretar unes previsibles sancions econòmiques que el govern de Moscou s’ha passat per l’arc de triomf, conscient de la dependència europea del seu gas i provocant de retruc la ruïna de moltes empreses exportadores, incloses les catalanes. Per si no n’hi hagués prou, ara la UE amenaça a aplicar noves sancions a Rússia (!)
Com diu en Lluis Llach “no, companys, no és això”. Els meus somnis parlen de respecte entre tots els pobles del món; de solidaritat amb els qui pateixen la fam i les injustícies; de comprendre i acceptar el diferent; de reconèixer la dona com a ésser humà amb les mateixes condicions que l’home en tots els àmbits, siguin laborals, socials o familiars. Que les consignes de la Revolució Francesa, “Llibertat”, “Fraternitat” i “Igualtat” prevalguin per damunt de tot i avui més que mai, sense que tan dignes proclames serveixin d’excusa per a fer taula rasa en favor d’una malentesa uniformitat en el sentit que les majories i els poders dels grans Estats s’imposin per la força sobre les minories.
Somnio amb un nou sistema educatiu que ensenyi a respectar la gent i els pobles del nostre planeta en llur diversitat; també a preservar totes les espècies del món en vies d’extinció per l’acció destructiva de l’home. I que entre tots aprenguem a defensar-lo i a protegir-lo de les amenaces del canvi climàtic i dels “egos” d’alguns dirigents mundials. I que a Espanya, les noves generacions acceptin sense prejudicis ni reticències la multiculturalitat del país i abracin els qui compartim el mateix DNI tot i que parlem una llengua que no és l’ “espanyola”. Ben mirat, per què no li tornen a dir “castellana” com abans, igual que fan els britànics amb l’anglès? Seria una bona manera de no menysprear les altres llengües del territori. “Lengua común”? Llengua imposada és el que és. Estimar-nos reconeixent-nos en les nostres diferències i bandejant qualsevol tipus d’imposició dels uns sobre els altres donaria lloc a un món més amable i just en benefici de tots.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin