El relleu

Per: Miquel Puig Soler Foto: Istock

Catalunya és un país d’emprenedors amb superabundància d’empreses familiars escampades arreu del territori. Sovint, algunes pateixen greus problemes a l’hora d’acordar qui serà la persona més idònia per fer-se càrrec de la continuïtat del negoci quan arriba el moment determinant de prendre’n la decisió. Una empresa familiar sol ser freqüentment el resultat de la tasca d’una persona que en un moment concret de la seva vida, el seu olfacte comercial li va proporcionar la manera de fer evolucionar un afer aconseguint èxits impensables.
Tard o d’hora, dins el procés natural d’una empresa, arriba el moment que pel motiu que sigui, l’edat, malaltia, ganes de plegar…, cal que la persona fundadora cedeixi el protagonisme a qui creu convenient que ha d’ocupar el seu lloc per continuar la gestió i el futur del negoci que ell va crear; aquí pot sorgir el gran dubte. Ha de ser algú de l’entorn familiar o en el seu cas, cal recórrer a altres persones externes? Agradi o no, és una decisió que no sol ser gens fàcil. Sovint la persona més adequada per fer front al repte que es presenta no és troba en la família. Es pot donar el cas, que qui es creia que per legitimitat li pertocava ocupar el lloc no és prou competent o no mereix prou confiança com per cedir-li una responsabilitat de la qual no se’l veu capaç de dur a terme. Sol ser un moment delicat que cal gestionar adequadament perquè pot comportar un emotiu i complicat conflicte que pot generar uns riscos intangibles, però absolutament reals.
Segons quina sigui la decisió final és molt probable que sorgeixin efectes sovint destructius dins l’entorn familiar, falta de reconeixement, sentiment d’injustícia…En aquests casos no hi ha solucions màgiques. Cal encarar la realitat i tirar pel dret per evitar evidents riscos posteriors. Considerar una empresa familiar com un element merament sentimental obviant el tema econòmic com sol passar de vegades, pot generar un problema força temerari.
En el futur però, potser ja no caldrà patir tant. Solen ser molts els hereus que no en volen saber res de l’empresa que va crear amb grans dificultats l’avi o el pare, que els va proporcionar un benestar i confort que ni els mateixos fundadors no s’haurien pogut imaginar. Instal·lats en la comoditat d’una bona posició econòmica i posseïdors d’estudis diversos, els possibles successors, imprecisos a l’hora d’encarar el seu futur, pensen en la feinada i sacrifici que els podria comportar agafar el relleu de l’empresa familiar que sovint segons el seu parer o demandes del mercat li convé un canvi d’estructura important per posar-la al dia. Conscients d’una realitat que no estan prou segurs de poder sortir-se’n amb èxit com ho van fer els qui els precediren, encaren la realitat del seu futur envers altres horitzons que s’emmotllin millor a les seves expectatives.
Les persones no som totes iguals, és una evidència i una sort a l’hora. Diguem que tenim la doble particularitat que se’n diu diversitat, i és positiu. I ha una veritat com un temple; per dirigir una empresa, se n’ha de saber, s’hi ha de posar coratge i sacrifici, fins i tot, l’ànima!! Aquest serà el seu valor.
En el meu cas, no vaig tenir cap problema a l’hora del relleu. Els meus fills ja treballaven en el negoci, un dia els vaig comentar que volia plegar. Estava decidit a no traspassar aquella ratlla del temps que considerava el meu límit en un negoci que per tirar-lo endavant vaig haver de patir de valent. Demà ja no vindré, els vaig dir. No sé si els va agradar o no la meva decisió; no els ho he preguntat mai.

Arròs de bacallà
On no he necessitat mai relleu, és a l’hora de fer el menjar. Cada dia hi filo més prim. És una satisfacció anar a comprar, triar el que et ve de gust i cuinar-ho. Avui he fet per a la meva dona i per a mi un arrosset de bacallà que ens ha encantat. Tres cents grams de bacallà esqueixat i dessalat, una ceba mitjana, dues carxofes, un grapat de pèsols, brots de coliflor, un pebrot verd italià, dos grans d’all, una fulla de llorer, julivert, unes fulles de menta, vuit avellanes, uns brins de safrà, sal i oli.
Feu el sofregit amb la ceba, la fulla de llorer, el pebrot i un gra d’all tot picolat petit. Poc a poc. Quan el tingueu al punt hi feu sofregir l’arròs. Hi poseu l’aigua corresponent amb una pastilla de brou de peix, les carxofes tallades fines, el coliflor i els pèsols. Al cap de deu minuts de cocció hi incorporeu el bacallà; seguidament feu la picada amb el gra d’all, el safrà, les avellanes i un raig d’oli i ho poseu a l’arròs. Cuineu cinc minuts més i aparteu del foc. Piqueu el julivert i la menta i ho escampeu per sobre. Tapeu la cassola i deixeu reposar uns minuts. És molt bo.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin