El passat és un aiguabarreig de somnis i records al caire de l’oblit

El Manel és un home que va néixer el 1940, un any després que Franco guanyés la Guerra Civil i molts catalans i espanyols s’haguessin d’exiliar. De petit va viure la dura postguerra, va conèixer les cartilles de racionament i va haver de cantar el “Cara al Sol” amb la mà alçada, igual que molts altres nens de la seva edat.

Va conèixer la por i l’amenaça, la prepotència i l’insult, la supèrbia dels guanyadors i l’amargor i el ressentiment dels vençuts…

El seu primer mestre era un senyor vingut de Salamanca que no entenia un borrall de català. És més, si algun infant s’atrevia a utilitzar aquesta llengua per posar qualsevol qüestió o bé per respondre a alguna pregunta, Don Secundino interrompia la classe i castigava severament l’alumne o alumnes que gosaven contravenir les normes imposades pel Règim franquista. No volia sentir cap veu que no fos la castellana en aquell poble del Bages habituat a usar el català des de sempre, i s’enfurismava d’allò més quan al cafè del poble, a l’església o al carrer, fos incapaç d’evitar que la gent el parlés de forma natural i espontània, fent cas omís de totes les disposicions, lleis i decrets de la Dictadura per eliminar la llengua de Verdaguer de la vida pública.

Com a conseqüència de la seva educació franquista, el Manel se sentia espanyol, tot i que havia crescut en un ambient on ningú no renunciava a la catalanitat.

Escrivia un castellà sense faltes d’ortografia i, enamorat de la lectura, llegia autors clàssics i moderns amb gran devoció; va fer el servei militar a Saragossa i va jurar fidelitat a la bandera “rojigualda” amb l’emoció dels patriotes.

Gràcies als seus pares va estudiar magisteri i obtenir el títol de mestre nacional

Però en la seva ànima persistia un problema que tants anys de dictadura no van poder evitar: seguia pensant, parlant i somniant en català.

Gràcies als seus pares va poder estudiar magisteri i obtenir el títol de mestre nacional. A començaments dels anys 60 va descobrir que, de forma discreta però persistent, un grup de catalans feia accions gairebé clandestines per salvar la llengua de la seva desaparició.

Persones de diversa extracció social, algunes de molt rellevants del camp de la indústria i el comerç, s’havien compromès a fundar institucions per recuperar el català, a endegar l’edició de llibres en aquesta llengua, a crear premis literaris i a mantenir un pols cultural actiu contra el règim franquista aprofitant que aquest, amb el pas dels anys, havia entrat en una certa laxitud pel que fa a les seves fòbies anti-catalanes. Va ser una mica més tard, coïncidint amb el centenari de Pompeu Fabra, que el Manel es plantejà seriosament d’aprendre a llegir i escriure el català, iniciatives que fins aquell moment havia menystingut ja que no eren cap prioritat per ell. S’assabentà que aquesta llengua també tenia una llarga història i grans figures literàries que l’educació nacional-catòlica l’hi havia amagat, amb reconeguts prosistes i poetes que arrancaven de l’Edat Mitjana i que, amb persecucions i prohibicions incloses, havia revifat amb les obres d’insignes autors durant el segle XIX i arribat al segle XX amb bona salut, malgrat que les turbulències polítiques posteriors a Espanya, la van posar un altre cop en perill.

El Manel, en tornar de la “mili”, s’havia casat amb la Conxita, una noia del poble. Al cap d’uns mesos, arran de la seva fal.lera pel català, es va fer soci d’OMNIUM Cultural, esdevingué lector assidu de les revistes Serra d’Or i Oriflama i, fent un esforç econòmic després de parlar-ne amb la dona, adquirí els 13 volums de la Gran Enciclopèdia catalana. També, quan va néixer el seu fill Jordi, el va subscriure a les revistes infantils Cavall Fort i Tretzevents.

A la mort de Franco el novembre de 1975, el Manel tenia 35 anys complerts i se sentia amb ganes de posar el seu gra de sorra per a la recuperació del català a Catalunya, oimés tenint en compte la massiva immigració castellanoparlant que el país havia acollit després de la Guerra Civil. Feia anys que exercia de mestre en un institut de Santa Coloma de Gramenet, localitat on finalment s’havia traslladat a viure amb la seva família. S’alegrà molt de veure que, entre els pares d’alumnes d’aquella població, la majoria de procedència andalusa i extremenya, hi hagués la voluntat que el català esdevingués llengua vehicular i que llurs fills l’aprenguessin des del bressol.

El Manel tenia el costum de parlar català amb tothom i ningú li ho retreia

Eren conscients que es tractava d’un bé per ells ja que, un cop arribats a l’edat adulta, els permetria trobar feina més fàcilment. Veien que, en els diaris de l’època, molts anuncis demanaven aquest requisit per col.locar-se com aprenents, aspirants administratius o dependents, i això els havia acabat de convèncer; volien que llurs plançons fossin tan catalans com el Nen de la Moreneta. El Manel tenia el costum de parlar català amb tothom i ningú li ho retreia; estava afiliat al sindicat Comissions Obreres i durant anys desplegà una gran tasca com a activista social que treballava pel bé de la gent nouvinguda. Ell i la seva família vivien als baixos d’un bloc d’habitatges del barri de Singuerlin, ple de migrants del Sud d’Espanya. Com que era l’únic català de l’escala li deien “el catalán” per distingir-lo de la resta, talment com si visqués al barri de Vallecas i no pas en una ciutat del cinturó barceloní.

La setmana que vé acabaré d’explicar aquesta història sobre la vida d’un home i els seus somnis.

Miquel P. Cortina