Crims a Sant Fruitós – Capítol 22.

Temps

– No has pensat en què potser seria hora de dir a algunes persones que estem junts? – vaig preguntar una tarda que no treballàvem. La Laia estava estirada al meu cantó llegint un llibre. Ja feia unes quantes setmanes que sortíem i la cosa anava sobre rodes, ens agradàvem, passàvem temps junts, es podria dir que érem una parella oficial, encara que no li hagués demanat a la Laia ser la meva parella de manera formal.

– No ho sé, David… És una cosa que considero molt personal. No he tingut mai una relació amb un company, ets el primer, entens? No vull que això es faci gran cosa entre els altres, no vull ser unes quantes paraules dolentes que es pronuncien en boques dels altres – va respondre ella. Ho entenia i no la podia jutjar, ella era la que podia decidir si ho explicàvem a algú i quan ho fèiem.

– Ho entenc… Simplement m’agradaria poder explicar el què tenim als meus amics.

– Ho sé, David. Algun dia ho direm, t’ho prometo, però no ara.

Els dies van seguir sense cap imprevist, la Laia estava de baixa per la ferida de feia unes setmanes i passava la major part del temps al meu pis, era com si ja visquéssim junts.

– Crec que ja estic preparada per tornar a treballar – va afirmar-me un dia ella.

– Sí?

– Si! Porto setmanes descansant i ja no em fa ni mal. Parlaré amb el doctor a veure què diu.

Al cap d’uns dies la Laia va rebre la trucada que informant que ja podia tornar a treballar. Ho vam celebrar amb una ampolla de cava que tenia guardada.

Aquella mateixa tarda vam decidir anar a fer la compra al supermercat que estava prop de casa seva, ja que havíem decidit que hi aniria a passar la nit. La Laia va desviar-se per anar a la farmàcia a comprar unes coses que necessitava i jo em vaig encaminar cap al supermercat.

Estava esperant que arribés la Laia quan uns emmascarats van entrar, amb la Laia darrere.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin