“La vida de Brian” és una brillant pel·lícula dels inigualables còmics britànics Monty Python.
En ella s’hi narra d’una forma irònica, irreverent i gamberra, la vida de Brian que neix en un pessebre de Betlem i fa una vida paral·lela a la del fill de Déu. Tot plegat amaga una sàtira molt més profunda en molts aspectes de la vida.
Per posar un exemple, a la pel·lícula surten diferents grups de resistència antifeixista/antiimperialista que lluiten contra l’Imperi Romà i que en lloc d’unir-se, creen diferents partits com són: Front Popular de Judea, el Front Judaic Popular, la Unió Popular dels Fronts i el Comitè d’Alliberació de Judea.
Tots aquests partits s’ataquen entre ells en interminables traïcions i lluites d’egos, amb divergències mil·limètriques, paràlisi en els debats teòrics que no arriben enlloc, només per omplir interminables documents poc pràctics.
Us sona? Crec que és un exemple claríssim del desconcert que brolla en l’esquerra espanyola que ha intentat infructuosament aquests últims dies en un ball de bastons continu, de fer una candidatura conjunta a les pròximes eleccions espanyoles.
Finalment, el tema ha quedat en una mandonguilla electoral difícil de digerir. Són dos grups. El primer, anomenat «Frente Amplio» que engloba Sumar, Izquierda Unida, Más Madrid i els Comuns i que tindrà de cap de llista Ada Colau, m’estalviaré adjectius del que considero la pitjor alcaldessa de Barcelona durant el període democràtic. Després un segon bloc, amb Podemos i ERC, que tindrà de líder, Gabriel Rufián a Catalunya i que també farà alguns mítings a Espanya de la mà d’Irene Montero, fet que tampoc li suposarà cap esforç al líder d’esquerra, ja que al Congrés sempre parla en castellà, per tant, anar a Valladolid, la Corunya o Burgos per donar suport a Podemos tampoc serà res estrany, i entenc que hi connectarà de seguida.
Tot plegat em porta a reflexionar sobre els egos. En certa forma tenir un punt d’autoestima alta, no és dolent, el problema és que quan aquesta autoestima es converteix en un ego desorbitat és quan venen els problemes, sobretot quan alguns es pensen que els partits o les organitzacions estan al seu servei i no a l’inrevés, error.
I crec que aquí és on plora la criatura, molts egos, molta gent manant per fer-se la foto o fer un tuit, però poca gent a pencar, i així és molt difícil unir forces per com diuen, aturar l’extrema dreta.
Faig un parèntesi, l’extrema dreta es para, governant bé. Posaré un exemple en les eleccions municipals que celebrarem al maig. Estic convençut que en els pobles o ciutats on hi hagi un govern municipal que hagi fet les coses bé, no us preocupeu, les extremes dretes no pujaran, sinó al contrari, seran residuals.
Finalment, aquesta falta d’entesa de les esquerres espanyoles a les eleccions generals, afegida a les picabaralles públiques entre uns i altres, afavoreix clarament al PP, VOX, PSOE i JUNTS.
Acabarem com hem començat, amb una ironia brillant, ara de la millor sèrie que s’ha fet a TV3, i segurament d’un dels millors personatges de la televisió, l’“Escurçó negre”. En un dels capítols, l’“Escurçó Negre” li deia en Baldrick:
“Baldrick, tens el cap tan espès com una crema espessa que un cap espès ha deixat espessir fins que s’ha quedat tan espessa que no s’ha pogut desespessir ni amb un desespessidor elèctric”.
Doncs això, les esquerres espanyoles en aquests moments estan molt espesses i estic convençut que quan algú no té clar què vota, opta per opcions clares i concises, el que en diuen, vot útil a Espanya i a Catalunya.
