Control en nom de la seguretat

Redacció 19 d'octubre de 2019

699 Views

Quan tenia 20 anys vaig llegir per primera vegada la novel·la 1984 de George Orwell. És una novel·la publicada el 1949 que descriu un futur controlat per la tecnologia on els ciutadans són avaluats segons la seva fidelitat al règim. Les càmeres ho envolten tot i controlen els moviments de tothom. Els ciutadans més fidels poden viure còmodament, això sí, sense llibertat. Mentre que els que anhelen la llibertat i qüestionen el règim són castigats i empresonats. La repressió és terrible. El protagonista de la història s’ho qüestiona tot i les passa magres, però no us explicaré res més, si no ho heu fet llegiu-la, us agradarà.

Quan veig el què passa actualment a la Xina no puc deixar de fer el paral·lelisme amb la novel·la d’Orwell. És una còpia esfereïdora. Ara, al país del Sol naixent, s’ha instaurat el carnet per punts del bon ciutadà. Perdre punts significa unes restriccions molt importants en la vida diària. Tenen instal·lades càmeres amb unes resolucions excepcionals que mitjançant el reconeixement facial saben qui fa què en cada moment i on no arriben les càmeres hi ha delators. Una mala unió d’un estat dictatorial amb la tecnologia. Les primeres càmeres que van posar eren en nom de la seguretat dels ciutadans, ara ja són en nom de la seguretat del règim. És un avís a navegants.

Jo en general em considero bona persona. Però realment em podria considerar una bona ciutadana? Segons el criteri xinès podria obtenir molts punts perquè ajudo si algú m’ho demana, miro de no fer mal a ningú, pago els meus impostos, no llenço papers a terra, reciclo…, és clar que segons el seu criteri també vaig massa a la meva, travesso la carretera per on no hi ha semàfors, m’agrada portar una mica la contrària, no m’agrada acceptar ordres i vaig anar a votar l’1 d’octubre i… ups! callo! no fos cas que em vingués a trucar la poli a la porta. Els greuges millor deixem-los en la intimitat, oi?

Què seria de mi si visqués en un estat dictatorial com la Xina? Abaixaria el cap? O em rebel·laria? Espero no haver de fer aquesta tria aquí a casa nostra. Al nostre país.
I és que a mi no m’agrada gens que em controlin. Odio que em controlin. Que el meu mòbil doni dades a no sé qui de qui sóc i què faig ja em fa molta i molta ràbia. Miro de restringir-ho tant com puc, però és impossible escapar-se’n. I com que l’altra opció és viure a l’edat de pedra, abaixo el cap i en pago el preu. És una decisió personal. La decisió és meva i per això em resigno.

I ho reconec. Se’m posen els pèls de punta amb la presència de les càmeres de lectura de matrícules a l’entrada i sortida del poble. Molta gent deu estar contenta perquè així es sent més segura, jo no. A les urbanitzacions ho puc mig entendre, són zones poc concorregudes i amb les càmeres hi ha un efecte dissuasiu important, s’hi surt guanyant segur. Si els veïns hi estan d’acord, endavant! Però a la carretera del poble? Si fos una lladre entraria per un altre lloc i ja està! Qui ha decidit per mi que pot controlar en nom de la seguretat els meus moviments d’entrada i sortida del poble? Cada vegada que passo per davant d’un d’aquests aparells controladors me’l vigilo de manera que us asseguro que si fos una superheroïna es curtcircuitaria només amb la meva mirada. I em demano, on van a parar aquestes dades? Em sento controlada i ningú me n’ha demanat permís. No m’agrada. Crec que s’hauria d’haver consultat als vilatans i acceptar el què vol la majoria. I és que el què se’n diu democràcia, així en termes purs, escasseja per sistema als nostres verals. A més vivim en un país on s’albiren tics dictatorials a l’horitzó.

Ja sé que d’unes poques càmeres al control repressiu, no hi ha un sinó molts passos de gegant, però el primer pas enceta el camí.

Em direu paranoica, però és que el fantasma de George Orwell em recorda cada dia al costat de la càmera de seguretat que sóc massa llibertària, massa perepunyetes. Segur que acabaria igual o pitjor que el protagonista de la seva ·la. Per tant, millor no començar.

Marina Puigdellívol