Antoni Casín

Redacció 27 d'octubre de 2020

844 Views

Per: Joan Baraldés –

Aquesta setmana passejava en bicicleta tot pensant en diverses coses i de cop i volta, sense saber per què, o perquè a ell també li agradava anar en bicicleta, em va venir al cap el record de l’Antonio Casin.

La família Casin vivia al costat mateix de casa meva, érem veïns, paret per paret, ells eren 4 germans, 3 xicots i una mossa , d’edats similars als que érem els 4 germans petits de casa nostra.

La relació entre nosaltres, sense ser profunda, va durar els anys de la nostra infantesa i d’aquesta relació jo en recordo un moment que em va quedar gravat a la memòria. És un d’aquells records d’infància que no s’obliden mai.

Resulta que un dia es va organitzar , no recordo com ni perquè, ( no existien els mòbils ni els whatsapp) una “batalla” entre catalans i castellans.

Els dos bàndols ens vàrem aplegar al voltants del bosquet, els castellans estaven en el turó que hi ha a sobre de les piscines municipals, a on crec recordar que hi havíem construït unes cabanes amb canyes i branques, i nosaltres a sota el bosquet, a on ara hi ha les piscines. El motiu podria haver sigut la disputa per les cabanes, però certament no ho recordo. Aquell dia les pedres volaven d’un bàndol a l’altre amb força i mala llet, per sort ningú va prendre mal, almenys que jo recordi, però el que em va quedar gravat a la memòria fou que l’Antonio Casin, fill d’una família d’immigrants, amb el castellà com a llengua materna, estava al bàndol dels catalans. Ell era més gran que jo i per això el vaig veure com un dels líders del nostre grup, en aquells moments no acabava d’entendre el perquè d’aquella situació, per que ell estava amb nosaltres i no amb els altres, els que se suposava que havien de ser els seus, els castellans. Em vaig sentir confortat al saber-lo al meu costat, defensant la colla dels catalans, érem infants i jo devia tenir 10 o 12 anys, i en aquella època no es parlava d’ampliar les bases, que seria el que avui en dia algú hauria dit com explicació d’aquell fet.

Jo crec que l’Antonio se sentia, tot i provenir d’una família andalusa, tan català com jo i per això estava al nostre costat. Al bàndols dels castellans hi havia joves com els Tapias, Pulido, Martinez, Navarro i altres que de ben segur alguns d’ells ara també se senten tan catalans com nosaltres i tenen fills i nets ben catalans.

Son d’aquelles histories d’enfrontaments que d’alguna manera es repeteixen arreu i en totes les cultures i societats. Les diferencies sempre acaben provocant enfrontaments i hom es posiciona en un costat o en l’altre.

Llavors l’Antonio ho va tenir clar quin era el seu bàndol i suposo , perquè no ho recordo, que el seu germà Ramon també hi devia ser perquè, en “jocs” i situacions com aquestes, els germans petits solen seguir als més grans. Del germà petit, en Fruitós, recordo només que el seu padrí, no se per quin motiu, n’era el Fruitós Descals, l’amo del cafè del Mig.

Histories d’infantesa que tenen un rerefons ben actual, la immigració i com les persones que venen de terres llunyanes i de diferents cultures s’integren o no al país d’acollida.

L’Antonio ho va tenir clar, ell era dels catalans.27