Agustí Bartra

Redacció 22 d'octubre de 2021

862 Views

Per: Francesc Canellas – Foto: catorze.cat

A M I

escolta sempre l’àngel…
Sigues l’obert camí
que et meni a tu mateix, des de l’ésser a la faula.
Mira el riu de la nit: mor a la teva taula
amb remor de ciutat i enyorança de pi.

És l’hora que pel cel passen les lentes relles.
Arma’t! I que el teu somni, fet harmoniós cant,
tot ressoni amb el ritme del teu cor bategant.
Aixeca el feixuc rostre a les finals estrelles.

Posa a la teva sang immenses veles d’or
i fes que la teva ànima sigui tempesta i port.
Deixa sempre, a tot vent, l’obscura porta oberta.

No masteguis llorer ni t’enfitis d’atzur.
Si vols cantar l’arrel, oblida’t del fruit pur.
Enllà del foc comença l’eternitat desperta…

Agustí Bartra
Agustí Bartra (1908-1982) marxa a l’exili el gener de 1939 a causa de la guerra civil espanyola; passa uns mesos als camps de concentració francesos de St. Cebrià i Argelers. A primers d’agost de 1939, alliberat d’aquell infern, arriba al castell Roissy – en – Brie on ja hi havia altres escriptors refugiats, entre ells, Anna Murià amb qui poc després s’unirà per sempre. A finals de gener de 1940, fugint de la guerra europea, s’embarquen tots dos cap a República Dominicana, més tard a Cuba i definitivament, Mèxic, lloc que es convertirà en el seu destí definitiu fins la tornada a Catalunya a 1970.
Allà amb altres catalans, Pere Calders, Josep Carner, Tísner… crearan un nucli cultural de primer ordre publicant llibres i revistes en català. El poeta sap que l’exili serà llarg i el 1944 edita un recull de poemes amb el títol “L’arbre de foc”, on inclou el sonet que tenim aquí.
A mi. El títol és una declaració de principis. El poeta fa una confessió d’autoajuda per tirar endavant i es proposa tot un seguit de normes pel llarg exili que l’espera. Veiem – ne unes quantes:
– ‘Escolta l’àngel’… (veu interior que t’indica el bé).
– ‘Aixeca el rostre a l’estrella’…
– ‘Deixa la porta oberta al futur’… obscura, però oberta.
– ‘Fes que la teva ànima sigui tempesta i port’… (en el bé i en el mal).
– ‘Pren consciència que el riu de la nit’ (mal) no condueix a res positiu).
– ‘No masteguis llorer’… (no t’adormis en els moments de glòria).
– …………………………………..
El poema acaba amb un vers una mica enigmàtic: l’eternitat desperta comença enllà del foc; qui sap el que el destí ens depara. Els punt suspensius finals ajuden a aquesta ambigüitat.