Avui llegia les experiències viscudes per una àvia quan era jove i les viscudes per la seva néta actualment. La néta té 24 anys, i la vida de l’àvia quan tenia la mateixa edat era molt, molt diferent. Al marge del que sovint es parla més, l’emancipació, de si abans es feia més jove, de si ara no es pot fer, crec que podríem dedicar una estona de la nostra vida quotidiana, no gaire, només una miqueta, només una estoneta un dia, a pensar com ha canviat la vida en els darrers 70 anys, és el temps que separa aquesta àvia de la seva néta, vam atrevim-nos a pensar plegats per què hem deixat que ens canviïn el modus vivendi, i el que abans ni existia ara és una necessitat.
A més de l’emancipació, hi ha dues paraules més amb les que hem de fer un paquet, benestar i consum. I és que no les podem separar, perquè les tres van lligades, abans i ara, tot i que continuen significant el mateix ara que abans, el què ha canviat és el concepte i com les entenem, separadament i en el seu conjunt.
Abans, la gent començava a treballar molt jove, era la necessitat de la majoria de famílies, el que en aquella època tocava, com més fills venien més sous possibles hi havia per al nucli familiar, després ja veurien com els anaven casant per poder-los emancipar, tot i que sempre hi havia l’hereu o la pubilla que hauria de continuar amb la tradició familiar.
Avui en dia hi ha menys famílies diguem-ne tradicionals, tenen menys fills que abans, algunes ni en tenen, perquè entre la feina i el lleure no hi ha temps per tenir-ne cura. Han sorgit les anomenades famílies monoparentals, les parelles de fet, reestructuració de noves parelles després de separacions, abans per diversos motius els aparellaments sobre el paper eren per a tota la vida, fins que la mort els separava, o així ho deia el capellà del poble.
Però, tot i que la vida en aquests termes ha canviat, el problema no és només això, que també, el problema és fer encaixar les tres paraules, emancipació, benestar i consum; abans i ara ens volíem emancipar per viure la nostra vida, no la dels nostres pares; volíem aconseguir, sols o amb parella, un nivell de benestar més elevat que el dels nostres pares, si més no diferent, i al llarg dels anys ens han fet creure que per aconseguir-ho hem de consumir, consumir i consumir cada vegada més.
Llegia que aquella àvia que fa 70 anys en tenia 24, va començar a treballar als 13 anys, el sou anava directament als pares per ajudar a sostenir l’economia familiar i als 24 anys, ja estava casada i va deixar de treballar com una transició natural de la vida. La néta que ara té 24 anys, estudia i fa feines a temps parcial, diu que es paga els capricis, però continua necessitant els pares per tenir un sostre i menjar.
La diferencia és que en la joventut de l’àvia el lleure no implicava consumir, i en la joventut de la néta, avui dia, tot està pensat per a consumir, socialitzar, sortir i viatjar. Ens ho han convertit en una necessitat que s’ha de pagar, i aquest es el gran problema de com ha canviat la vida, de com ens han canviat en aquests 70 anys, segur que no hi ha lleure sense pagar, i si el busquem? I si el reinventem?
