Darrera aquesta porta visc,
però no sé
si en puc dir vida.
Quan al capvespre torno
del meu diari odi contra el pa
(no saps que tinc la immensa
sort de vendre’m
a trossos per una pulcra moneda
que arriba ja a valer
molt menys que res?),
deixo fóra un vell abric, l’esperança,
i m’endinso pel camí dels ulls,
pel buit esglai on sento,
enllà, el meu Déu,
sempre enllà, més enllà de falsos
profetes i de rares culpes
i del vell neci emmalaltit per versos
disciplinats, com aquests d’ara, amb pintes
de fosques marques que l’alè dels crítics
un dia aclarirà per a la meva vergonya.
Sí, em pots trobar, si goses,
darrera el glacial no-res d’aquesta
porta, aquí, on visc i sento
l’enyor i el crit de Déu i sóc,
amb els ocells nocturns de la meva solitud,
un home sense somnis en la meva solitud.
SALVADOR ESPRIU
El caminant i el mur, 1972
Estem davant d’un poema autobiogràfic. El poeta comenta les seves preocupacions diàries com qualsevol mortal, lluny dels simbolismes habituals en les seves composicions.
Comença dient que té una opinió totalment negativa de la feina laboral que ha de fer. (“tinc la immensa sort de vendre’m per una pulcra moneda”, “torno del meu diari odi contra el pa”), forma molt curiosa d’explicar aquella maledicció bíblica de: “guanyaràs el pa amb la suor del teu front”. Aquestes reflexions queden explicades en els primers versos: “visc, però no sé si en puc dir vida”. Aquestes idees arriben a un punt culminant a l’onzè vers: “deixo fóra un vell abric, l’esperança”. El poeta ha perdut tota esperança de que les coses puguin canviar, aleshores fa una mirada interior “mendinso pel camí dels ulls”, mira cap a la seva consciència, “el meu Déu” i allà hi troba un “buit esglai” enfrontant-se als propis dubtes personals: la creació poètica en front de la seva existència, arriba a fer-lo emmalaltir i espera que algun dia els crítics arribaran a explicar i entendre tota la seva problemàtica.
Al final ens obre les portes del seu món i allà reitera la soledat, plena de màscares negres, “ocells nocturns”, sense somnis. El text acaba amb un vers definitiu: “un home sense somnis en la meva solitud”
El poema forma part del llibre “el caminant i el mur”. L’èsser humà viatjant inexorablement cap el seu destí, el mur. La mort.
Salvador Espriu (1913 – 1985)
