Un somni nadalenc

Una història de Nadal: del desencant a la celebració.

Miquel P. Cortina
Lectura de 7 min

Hi havia una vegada un home que odiava el Nadal. Per ell, aquesta era una festa que detestava per l’excés de llums als carrers, per les musiquetes atabaladores, pels aparadors curulls de regals i per les corrues de gent movent-se amunt i avall, d’un costat a l’altre, amb la intenció de consumir esbojarradament fins que la butxaca, la targeta de crèdit o el compte corrent diguessin “prou”. Tanmateix, allò que més greu li sabia era que la festa havia perdut, segons ell, els orígens, la gràcia i la il·lusió d’abans.

- Anunci patrocinat -

L’home que odiava el Nadal era vidu i tenia una filla, un gendre i dos nets. Amb la filla havia discutit moltes vegades sobre l’educació dels nens, els quals creixien d’acord amb la voluntat dels pares que fossin ells mateixos, sense adoctrinaments ni imposicions de cap mena.

En la solitud de casa seva, un petit habitatge que amb la mort de la seva dona se li havia fet massa gran, remembrava amb tristesa vells records de nadals passats. Uns nadals submergits en un context religiós del qual la seva família actual no volia saber res, car trencava amb la visió laica de les noves generacions pel què fa al veritable sentit de les festes nadalenques que, per a molts, no són altra cosa que la celebració del solstici d’hivern, igual que la festa de Sant Joan és el seu equivalent a l’estiu.

L’home que odiava el Nadal havia acomplert 76 anys i amb el pas del temps s’havia tornat taciturn i defugia el tracte amb la gent. Per sort, encara gaudia de bona salut; una salut de ferro que li permetia tenir cura d’ell mateix sense que li calgués l’ajuda de ningú. Ell comprava, cuinava, es feia el llit i es passava hores llegint o guaitant la tele. De tant en tant sentia algun doloret ací o allà del cos, algunes punxades a l’esquena, i algun “crec” als ossos o a les articulacions, però això no l’amoïnava pas; pensava que eren coses de l’edat.

Com que la seva filla i gendre treballaven i amb els nens, ja adolescents, vivien en una localitat veïna, solien telefonar-lo un cop a la setmana per a preguntar-li si estava bé. El visitaven molt poc (els nets encara menys, car passaven olímpicament de l’avi) i només el convidaven a un parell de festes assenyalades, però no pas per Nadal, car sabien que aquesta celebració l’omplia de neguit i que s’estimava més romandre a casa seva tot sol.

Aquell any, per la nit de Nadal, després d’assistir a la missa del Gall a la parròquia del barri, va tornar a casa seva lamentant-se de la sorollosa “Nochebuena” que celebraven alguns veïns. Entrà al seu dormitori, es desvestí, es posà el pijama i s’allità. Capficat amb les seves cabòries, romania amb els ulls fixats al sostre quan sentí clarament les veus d’un cor infantil cantant “Santa Nit”. Llavors tingué un gran sobresalt en veure que, penjant de l’aire, es formava un remolí de llums cada vegada més intenses, de les quals brollaven imatges i rostres entranyables del seu passat. Amb el cor ple d’emoció recobrà la visió d’ell mateix als sis anys, dels seus avis i pares reunits al voltant d’una taula de Nadal, el pessebre a un costat i, en un racó, un tió d’olivera que havia servit perquè “cagués” les llaminadures que tant esperaven ell i la seva germaneta. La iaia havia preparat una escudella de galets amb carn d’olla i pollastre guisat; després venien els torrons, les neules, els polvorons, i la mistela, la mateixa amb la qual l’avi-padrí havia ruixat prèviament el tió perquè fos generós a l’hora de “cagar” els torrons i altres llaminadures. Es contemplà a si mateix, d’infant, amb els ulls brillants de joia i un ample somriure als llavis.

Sobtadament aquelles imatges s’esvaïren i en el seu lloc aparegué un altre dinar de Nadal amb ell convertit en un jove de 30 anys. Sonava la nadala “Fum, fum, fum”. Els avis ja no hi eren i els seus pares havien envellit. Al costat seu s’asseien la seva germana i el seu espòs, amb un fill de 3 anyets. La taula estava parada al costat del tió i d’un avet guarnit de petits objectes i de lluminàries multicolors fent pampallugues. El menú era gairebé com sempre: escudella de galets i carn d’olla, gall d’indi a la cassola i, a continuació, torrons, neules, polvorons a dojo, vi, licors i una ampolla de cava. Veient-se ell mateix gaudint de la festa, podia constatar que era feliç.

La tercera visió era la d’un altre àpat nadalenc amb els seus pares ja molt ancians, la seva germana i marit, amb dos nois majors d’edat, i ell mateix ja ben ficat en la cinquantena, amb esposa i una filla de 17 anys. Aquest cop eren a ca la germana, que els havia preparat el següent menú: aperitius i begudes a dojo, canelons de carn rostida, sarsuela de peix i marisc i, de postres, pinya americana, panettone de xocolata, torrons d’Agramunt, neules, polvorons, licors i cava. Tots els comensals estaven alegres, mentre sonava la música de “Gingle Bells”. De cop i volta, veié com ell mateix, amb vint anys menys, girava el rostre vers la seva rèplica senil i li preguntava: “Qui ets tu? Què hi fas aquí? L’interpel·lat respongué: “Soc la viva imatge teva de vell. Odio els Nadals perquè ja no són el que eren”. “I què? Tu tampoc ets el que eres!”, li etzibà el seu altre ego. I afegí: “Oblida’t de romanços i deixa’t estimar. En la festa més bonica de l’any, no hi pots faltar! Demà, quan te llevis, abandona la solitud, posa’t el millor vestit i ves corrents a ca la filla amb una capsa de torrons i una ampolla de cava. Dona’ls una sorpresa. T’estaran esperant !”.
I així ho va fer.

Comparteix aquest article
Deixar un comentari

Segueix-nos

En paper i/o en digital
Escull el format que més t'agradi