Recullo el meu fill petit de l’escola. Plora. Desconsoladament. «Què passa?» li pregunto. El mateix de sempre passa. Que té la moral minada i qualsevol petit frec a frec ja l’enfonsa. Avui ha estat un tots contra un per fer-lo caure del gronxador. La clau és aquesta, el tots contra un. Al final una empenta, un comentari desafortunat i apa! A plorar cap a casa.
De camí em diu que és un inútil. Diverses vegades… L’agafo per les espatlles i genoll en terra, el sacsejo dient-li que no és cert, que ell val molt.
És difícil ser diferent. Ja ho sabem. Ara i sempre, la mirada es posa sobre qui no encaixa en la majoria. Encara més si ets un nen i prefereixes ballar en comptes jugar a pilota. Llavors qualsevol detall es magnifica. Si t’agrada un paraigua fúcsia, et diuen que ets una nena. Si caus i plores, et diuen que ets un bebè. Quan ets diferent, és fàcil que t’agafin de cap d’esquila, i facis el que facis et recorden que ho fas malament.
Jo li repeteixo fins a la sacietat que tots som diferents, i que tots som valuosos. Que ningú és més ni és menys. Que tots som importants. Em faria un fart de riure amb les meves pròpies paraules si no fos tot plegat tan seriós. Sembla que hagi saltat d’aquell anunci del Colacao contra l’assetjament escolar a la vida real. Però això que li passa és la cosa més vella del món. Tots recordem casos i moments on hi podem haver passat o n’hem estat observadors i miràvem cap a una altra banda, no fos cas que ens toqués el rebre!
Els autors habitualment no ho fan per malícia, la majoria de vegades és per una mena d’avorriment mal entès i una profunda inconsciència del mal que es fa. Per això surt la frase de «són coses de nens». Sí. Són coses de nens, que segurament d’aquí a un temps ja no faran, però mentrestant fan molt mal. Jo em passo el dia curant ferides emocionals. Si fossin físiques ja hauria esgotat l’aigua oxigenada del tot poble!
El meu discurs sembla que poc funciona, som al dia de la marmota. I no tinc eines per canviar la situació. I l’escola? L’escola tampoc. A part del cartell de propaganda contra l’assetjament escolar penjat al vestíbul, on hi ha la fotografia d’un nen amb una pilota a la mà on hi ha escrita la paraula «inútil» (ni fet a mida). Poca cosa. La mestra, que val un imperi, fa mans i mànigues per evitar que passi res dins de l’aula. Gràcies a ella, com a mínim, allà dins és territori segur. Però la moral està baixa i qualsevol mirada o xiuxiueig ja fa mal. S’ha d’empoderar em diuen. I com coi es fa això?
Per sort s’acosten les vacances de Setmana Santa. Sempre és un respir. Ell es relaxa i perd la mala lluna. Quan s’acosti el dia de tornar a l’escola tornaran a aparèixer tots els mals. Haurà d’aprendre a fer-se fort tot sol.
I esperar que arribin altre cop les vacances. I és que la nostra societat és així. Molts eslògans, molta propaganda, però a l’hora de la veritat. Tot és buit. Res de res. Això sí, podem cridar ben fort: «Tots units contra el bullying!», que queda molt i molt bé.
