Temps de verema.

M. 1454

En un lloc molt amagat, vivien una comunitat de fades que estaven molt enfadades. Els humans deien d’elles que eren bruixes disfressades i que només feien maleses, per aquest motiu aquelles fades els van girar la cara. I així van passar molts anys, fins que un dia en va néixer una que, des de petita, va demostrar que no estava d’acord amb la decisió presa per les fades més grans. De nom li havien posat Heura, i no entenia que la seva comunitat de fades només ajudés a les plantes i els animals. Mai als homes ni a les dones. Les companyes li responien que valia més que no s’hi emboliqués amb els humans. Però l’Heura no es quedava satisfeta amb les explicacions que li donaven.
Estava molt engrescada a utilitzar el seu poder a favor de qui fos; les fades més grans es van adonar que era inútil intentar treure-li del cap aquesta il.lusió. Quan l’Heura va arribar a la majoria d’edat, li van regalar una vareta màgica nova i flamant. Ella va estar molt contenta amb el regal, però no es va poder escapar d’una pila de consells: “sobretot, ja saps que no et pots enamorar de cap humà, si et quedessis a viure amb ells perdries tots els poders. Et tornaries un d’ells” –li deien.
L’Heura estava plena de bona fe i de curiositat, va marxar d’aquell lloc amagat, i ja la tenim viatjant pels núvols amb la llarga cabellera estesa a l’aire. Bufava un ventet suau de llevant que la transportava a un món desconegut i per tant excitant. La vareta, plena de pólvores màgiques a punt de vessar, i el seu cor enjogassat gaudia com mai del primer dia d’autèntica llibertat. Però tot d’una el temps va canviar. El ventet dolç de llevant es va convertir en una ventada furiosa que la va fer rodolar de mala manera. Llavors, l’Heura va veure allà lluny uns núvols negres que es recargolaven amenaçadors i amb mal presagi. Es tractava d’un gran temporal que estava a punt d’esclatar.
L’Heura va pensar que hauria de baixar a terra ferma, i va afinar les orelles. Llavors, a través del vent, li van arribar unes veus que venien just de baix, de sota seu. Eren crits i gemecs d’unes persones que es planyien; vivien en un poble, envoltat de vinyes. Aquells dies els ceps estaven carregats de raïms madurs. Era el temps de la verema. Aquelles persones estaven escarmentades, altres anys, en plena collita, havia caigut una gran pedregada i els havia fet malbé tot el raïm. La gent sortia de les cases i mirava enlaire assenyalant el temporal furiós que s’apropava i gemegaven:
“Quina mala sort que tenim! Aquesta negror serà la nostra ruïna! Ja es prepara un altre temporal de pedra! Sí, un altre cop ens farà malbé l’anyada. Ara que tenim tot el raïm madur i a punt de collir, ens ho trinxarà tot! Ai, quina mala sort que tenim!
La fada Heura va veure com el temporal s’apropava, a pas de gegant, sobre aquest poble i es va dir que no podia perdre el temps. No puc permetre que aquesta gent perdi la collita. Va assenyalar amb la vareta màgica la negra nuvolada i va pronunciar aquestes paraules: ”Tempesta gegant, vull que et dissolguis a l’instant!” I va deixar anar pols màgica en direcció a la bromada. Però la tempesta era molt forta, els llamps ferien l’horitzó fent tan gran brogit que si l’Heura no hagués estat una fada s’hauria espantat molt.
”Vent huracanat para’t aviat, cridava l’Heura”, deixant caure engrunes de polsim màgic aquí i allà. Però el gran temporal avançava, els núvols tan aviat semblava que es desfeien i s’esvaïen com es tornaven a recargolar i es refermaven de nou. El vent l’escabellava i la fada Heura pensava: en quin embolic m’he ficat!, potser no dic les paraules adequades o potser cal tirar-hi més quantitat de pols màgica. El vent, embogit, la feia rodolar per l’aire.
Malgrat els temors de l’Heura, les paraules i les pólvores màgiques van fer el seu efecte. La força del vent, de mica en mica, va anar disminuint. Ara, els trons ja no l’eixordaven. Els grans de pedra que estaven a punt de precipitar-se sobre el poble i els camps es van desfer i tot el que va caure va ser una pluja minsa que no va perjudicar gens ni els raïms ni a la gent. S’havia desfet el gran temporal i ella sentia curiositat per veure de prop les persones a qui havia afavorit. Va deixar, doncs, les bromes allà dalt i va baixar fins a tocar la terra. De seguida va sentir l’alegria de la gent i també la seva estranyesa de com s’havia desfet aquell temporal. “Aprofitem la bona rauxa! Aquest any sí que tindrem bon vi!” – deien contents.
La fada Heura caminava embadalida quan algú li va tirar una “cosa” a l’espatlla. Era una rapa de raïm. “Ai!, es va queixar l’Heura”. “-Dispensa, no t’havia vist!, sembles baixada del cel tan molla i rebregada”- li contestà un xicot molt ben plantat- “ estic molt atrafegat perquè estem a plena verema”. Era el Candi. -“Doncs jo no he vist mai com es fa una verema” -va respondre l’Heura. –“Això rai, fa de prou bon arreglar. Si vols pots venir amb mi. Tots els braços són útils en aquest temps” -va contestar el xicot.
I es van enfilar tots dos dalt del carro. Era ple de portadores i anava tibat per una euga rossa que mosquejava de tant en tant. L’Heura i el Candi se’n van anar de dret a una vinya. Es veia molt moviment. Arreu carros plens de portadores curulles de raïms. Algunes cases ja tenien l’estança de la tina ben plena i tota la família els trepitjava. El Candi es va posar a collir els raïms del cup i de passada explicava a l’Heura les diverses classes de raïms que tenia a la seva vinya. –“Mira, aquest és de macabeu, és de gra blanc i dóna un vi molt dolç. Aquest altre és de picapoll, fa un vi molt saborós. Aquells d’allà són de garnatxa…”
L’Heura estava encantada, va passar tot el temps de verema vivint a casa del Candi. I mentre ell li explicava una pila de coses sobre els raïms i el vi, la fada s’adonava que el noi tenia uns cabells molt negres i sedosos; que quan somreia, ensenyava unes dents blanquíssimes… que tenia uns braços musculats, i que era molt simpàtic. Totes aquestes coses la torbaven força. Entre la dolçor dels raïms i l’encant del Candi a la fada Heura li van passar els dies molt de pressa.
La verema es va acabar amb joia per part dels pagesos perquè havien tingut bona collita. Però l’Heura estava trista. Ara ja no quedava cap excusa per quedar-se més temps a casa del Candi. Un dia li va dir: “Candi, es que jo només venia de pas…i ara ja hauria de marxar…” Es van acomiadar tristos tots dos. El Candi també estava ben enamorat d’aquella noia que tenia un encant especial. Va passar un any, un any llarg per l’Heura i el Candi, fins que va retornar, altra cop, el temps de verema que omplia de feina a tot aquell el poble. El Candi estava tallant raïms quan, algú li va tirar una rapa a l’espatlla. Es va girar mig distret i llavors la va veure, era l’Heura, havia tornat! Els seus ulls es van retrobar. A l’Heura res no la compensava d’estar allunyada del Candi. Prou que l’havien avisada que no s’enamorés, però l’amor és molt fort i va pensar que calia arriscar-se perquè: “Qui no arrisca, no pisca!”

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin