L’esperança de vida a Catalunya, fa uns anys, era de 83,2 anys; 80,3 anys en els homes i de 86,0 (les comes deuen ser els mesos) en les dones. Hem de pensar que totes i tots tenim data de caducitat (el traspàs a un altre estadi és un fet irreversible) i que com i de quina manera hi arribem ens hauria de “preocupar”.
Aquesta societat capitalista ens educa i ens marca com hem de viure totes les etapes de la nostra vida (infantesa, joventut, vellesa) però els canvis accelerats que hem patit aquests darrers anys sobretot pel que fa a la salut col·lectiva fan que envellim amb molta més qualitat.
Davant d’aquesta actual perspectiva, els que tenim més de 65 anys i que tradicionalment érem considerats “grans”, som joves o, com a mínim, no ens sentim “velles”.
És l’època de la jubilació (per a la gran majoria dels mortals), tot i que depèn d’on hagis passat la teva vida laboral (Mineria, grans corporacions…) haurà arribat molt abans i ja no suposa el començament de la fi de la vida, sinó l’inici d’una nova vida en la qual encara es poden fer canvis en el projecte vital i complir desitjos i aspiracions, en un context en què les persones senten que el seu procés maduratiu encara no ha conclòs. Acostuma a ser, a més, el centre de gravetat de la “solidaritat” familiar, ja que les persones que es troben en aquesta etapa cuiden sovint de la generació precedent i posterior (dels nets i dels pares).
Una segona etapa començaria quan la salut i el dinamisme comencen a decaure i suposa un procés d’adaptació constant a progressives limitacions, a la vegada que s’engrandeix la bretxa entre els desitjos i les possibilitats. També ara apareixen sovint pors i temors i, moltes vegades, se sent l’amenaça de l’aïllament o la soledat i comporta un inici d’ “inversió de la solidaritat familiar”, ja que les persones grans passen de ser persones cuidadores de generacions posteriors i precedents a ser possibles “receptors” d’atencions.
Estem davant d’un canvi demogràfic sense precedents i passar de viure 34 anys al 1900 a viure més de 80 en l’actualitat suposa un desafiament d’enormes dimensions.
Els models d’envelliment han de contemplar l’acompanyament de les persones perquè puguin viure totes les etapes de la vellesa amb sentit i significat, cosa que permet que tothom pugui triar com vol viure, què vol fer a la vida i fins a on vol arribar.
