La Drova
Aquesta vella vall que ara veig verda,
daurada lluna de meló d’estiu,
és més que un llogaret entre muntanyes,
molt més que la infantesa al finestral,
molt més que un paradís ple de pinades.
Aquesta vella vall feta de somnis,
amagatall d’amors i de paraules,
la dels mil i un perfums i les fonts fresques,
la dels hiverns de llàgrimes de gel,
la de les veus que juguen i el silenci;
aquesta vella vall que vull per sempre verda.
Aquesta que rebrota riallera
després de les tempestes i la pluja;
aquesta que faig meua cada dia,
aquesta que duc viva a la memòria,
no la toqueu, si us plau, no la toqueu.
No la toqueu, si no és per a estimar-la.
Josep Piera
Descripció lírica d’un paisatge fortament arrelat a l’autor. La Drova, petita vall de la comarca de la Safor al País Valencià és on viu Josep Piera (1947) des de fa prop de mig segle.
Tot el poema és un cant d’amor; un cant al seu paradís particular, aquell espai geogràfic que gairebé tothom busca i no sempre es troba.
De la realitat (“ara la veig verda”) a la idealització (“vall feta de somnis”); del record (“llogaret de la infantesa”) al dia a dia (“la faig meva cada dia”); de la fredor metafòrica de l’hivern (“llàgrimes de gel”) a l’alegria del bon temps (“veus que juguen”); de la tempesta i la pluja a la rialla…
És una vella vall, però sempre la vol nova, verda; és més que un llogaret per viure; és, com dèiem abans, el seu paradís idíl·lic.
El crit d’alerta repetit tres vegades al final “no la toqueu”, sinó és per a estimar-la” (no cal recordar l’especulació comercial), és l’última demostració amorosa del poema.
Versos decasíl·labs. El darrer de la segona estrofa és alexandrí.
