Si una tarda
plou la tristesa i lluen sota el baf
les carrosseries dels cotxes, tot creuant
els semàfors, el fang i el fàstic
de la ciutat humida;
si una tarda
un surt cansat de fer feina i plou,
i plou la tristesa i plou tant que els cecs
s’arrufen sota els portals dins la seva ceguesa,
com pot un aguantar els ulls de les nines
boges, els ulls de les nines lletges!
La letargia, la tarda, la pluja, la pena,
l’esfondrament general,
el neguen tant a un, que un s’aferra,
a on sigui, a una cançoneta grisa i d’amor,
brufada d’esperit.
Miquel Bauçà
Si la poesia és la interpretació en paraules d’un estat d’ànim, aquí Miquel Bauçà (1940 – 2004) defineix clarament la seva personalitat, la seva angúnia existencial, en un poema on tot transpira angoixa i depressió.
El poeta mira al seu entorn, descriu el que veu (tarda, pluja, cotxes, semàfors, fang…) i ho identifica amb la pena interior que l’ofega. És una visió molt subjectiva de la realitat on el lector, sense adonar-se, també entra en el paisatge mig oníric de l’autor (soledat, rebuig, crisis…) Miquel Bauçà transforma la pluja atmosfèrica a una pluja interna (plou la tristesa). Els cecs es tanquen en un precari món interior que els allunya encara més de la realitat i al final tot acaba en un esfondrament total.
Només al final, als últims versos hi ha una engruna d’esperança, quan el poeta s’aferra a una cançoneta, però, compte, grisa d’amor.
