¿Quién me presta una escalera,
para subir al madero,
para quitarle los clavos
a Jesús el Nazareno?
Saeta popular
¡Oh, la saeta, el cantar
al Cristo de los gitanos,
siempre con sangre en las manos,
siempre por desenclavar!
¡Cantar del pueblo andaluz,
que todas las primaveras
anda pidiendo escaleras
para subir a la cruz!
¡Cantar de la tierra mía,
que echa flores
al Jesús de la agonía,
y es la fe de mis mayores!
¡Oh, no eres tú mi cantar!
¡No puedo cantar, ni quiero
a ese Jesús del madero,
sino al que anduvo en el mar!
Antonio Machado
Encara que sembla el contrari, el poema és un cant a la vida.
Les “saetes”, com tothom sap, són unes coples curtes de caràcter religiós que es canten per Setmana Santa en les processons andaluses.
El text comença amb una saeta tradicional que Antonio Machado segurament hauria escoltat de petit a la seva Sevilla natal. Agafant l’essència del poema, veiem com el poeta, en els dotze primers versos, reflexiona sobre un concepte de la religiositat tradicional, religiositat del món dels gitanos, dels seus avantpassats, basada a exaltar la mort de Crist. Un Crist agònic, ple de dolor, que mort amb grans sofriments. Any rere any, quan arriba la primavera, el dolor de la Setmana Santa es repeteix com una estrofa interminable.
Però en els últims versos, el poeta es rebel·la. Ell no vol cantar a la mort, però sí, a la vida. No vol lloar al Crist del Calvari, vol alabar el que va caminar per damunt del mar, el que va vèncer la mort. Per això, com dèiem al principi, el poema és un cant a la vida.
Tradicionalment, una part de l’Espanya profunda creu que el mar és el final, creu que el mar és la mort. Recordem Jorge Manrique: “Nuestras vidas son los ríos / que van a dar a la mar / que es el morir.
Ara nomes falta escoltar la versió que Joan Manuel Serrat va composar d’aquest poema.
