L’última etapa de Lluís Espinal: consumir la vida (2)

Redacció 15 d'octubre de 2020

876 Views

Per: Miquel P. Cortina –

Els amics del Lluís coneixen i conserven les seves figuretes de fusta, resultat d’una activitat d’entreteniment que ell va descobrir en els seus darrers anys. De cop i volta, un moble vell, una taula qualsevol, una cadira, esdevenia un relleu entallat. Els amics sabedors de l’habilitat del Lluís, li demanaven expressament que els fes tal o tal treball, i ell es posava mans a l’obra per a complaure’ls. Moltes d’aquestes entalladures de fusta van partir amb exiliats vers altres continents, tot i que moltes d’elles es troben esparses per Bolívia.

El Lluís s’expressava donant forma a la fusta i es bolcava en temes com l’opressió i la voluntat d’alliberament: oprimits provant d’alliberar-se d’una bóta que els esclafa; mans que trenquen una cadena; un puny amb una estaca que manté ben badada la boca d’un caimà; una dona avançant amb els seus cabells al vent…

La seva preocupació teològica de la fe indeslligablement unida al compromís, va donar lloc també a diverses entalladures: dues potes de cadira esdevingueren dues composicions amb el mateix sentit. En una apareix, en la part de baix, un puny sobre el qual s’assenta el signe egipci de la vida, i sobre ell la creu cristiana. En l’altra, la base és un home amb els braços enlairats i al seu damunt hi ha una mà i el rostre de Crist, el Déu fet Home. Aquesta entalladura culmina amb un puny alçat.

Una composició més amplia, actualment conservada en el Noviciado de los jesuítas a Oruro, representa un àpat al voltant d’una copa i un pa. Al Lluís li van bastar unes mans de diferents grandàries per representar els diferents membres d’una família.

Però també va entallar una granota, un gatet, per tal que hi pogués jugar una nena de tres anys d’edat. Cada Nadal esculpia en fusta un pessebre amb un infant embolcallat a la manera boliviana. En concloure la Vaga de Fam—gener de 1978–, mentre s’anava recuperant a casa seva, va fer, amb un vell tauler força gran (1,64×0,60 cm), la composició següent: un home afamegat a qui se li podien comptar les costelles, amb la boca oberta plena de reixes i un puny alçat; les cames pacientment creuades, mentre l’assetgen dos gossos hostils; una flor i un estel simbolitzen, potser, l’esperança d’un poble. El rerefons del tauler està pintat amb nombrosos caparronets de gent, homes i dones de tot tipus social; uns riuen, uns altres estan tristos. Una de les darreres obres entallades de Lluís Espinal era per al setmanari i es tractava simplement del mot “Aquí”, en caràcters similars als de la capçalera de la revista. Va romandre inconclosa: li mancava l’accent.

La figura del Lluís, amb un petit davantal i cuinant, era típica dels diumenges. Havia après a cuinar menús de subsistència quan vivia a “Villa Cariño”, la seva primera comunitat a Bolívia. Recordava amb humor que, una vegada que pretenia girar una truita fent-la saltar a la paella, se li va quedar enclastada al sostre. Els diumenges, jorn de descans per a la cuinera, el Lluís preparava els seus menús típics “a la Espinal”. I ben saborosos que eren! Sopes de verdures, patates fregides en talls rodons, carn rostida amb truites farcides amb carn i ceba…

La tarda del diumenge solia reservar-se-la per llegir algun llibre nou sobre cinema o comunicació, amb música relaxant de fons. El magnetòfon cassette que havia dut a Bolívia l’any 1968 estava mig desmanegat, però seguia funcionant, tot i que calia posar-li un pes damunt el cable perquè el contacte fos restablert. De tant en tant feia comentaris mentre escoltava les composicions que eren del seu gust: la novena simfonia de Beethoven, sobretot el quart moviment, amb el Cant de l’Alegria definitiva i veritable, o el Concert d’Aranjuez; o el fragment de Mozart que serveix de tema al film “Elvira Madogan”; o la música de “Candilejas” de Chaplin; o bé el “solo” de Maria Magdalena en la interpretació original d’una soprano negra. S’estimava més les veus que no eren convencionals, com la d’Edith Piaf. Li agradaven algunes melodies antigues del gregorià, com ara “Dies Irae”, però interpretadas amb força, sense les mistificacions de Solesmes. Com amb tot, darrere l’expressió artística, hi veia els missatges de joia o de patiment.