Llums de Nadal.

M. 1441

Feia molta estona que la Lídia estava desperta, que pensava que s’havia de llevar, però no en tenia gens de ganes. Sentia deixament a tot el cos i es trobava els braços pesats. Pressentia que fora, el dia era gris; de boira baixa. Un dia d’aquells que li feien venir mal de cap. Més que mal de cap era caparra. Com si una teranyina li embolcallés el cervell, com si la boira i el plugim se li fiquessin dins l’enteniment i li afeblissin.
Va fer un coresfors, es va asseure al llit i va posar els peus sobre la catifa. La sang li va colpejar els polsos i el clatell amb uns batecs dolorosos. Es va posar dreta i es va abrigar amb la bata de llana. Fent passes curtes va arribar a la cambra de bany. Va intentar esquivar el mirall amb mala sort, s’hi va veure reflectida. Només es va balejar la cara i les mans, ni es va pentinar.
Per esmorzar es va prendre un cafè amb llet i dues magdalenes. Va aprofitar l’última glopada de cafè per empassar-se una pastilla de color de rosa. El metge li havia dit:
– Almenys prengui-se’n una cada dia, i millor si són dues. No se’n descuidi!
Havia engegat la ràdio tot i sabent que el dia de Nadal no radiarien el programa que li agradava. Era igual. Amb la xerrameca del locutor li passava l’angoixa.
Es va mirar les mans: feia temps que sobre la ma esquerra li havien sortit unes taquetes marronoses. Tenia la pell una mica resseca. Portava les ungles pintades de color taronja i de la punta ja s’havien descrostat.
Amb l’ajuda del cafè i la pastilla es va anar deixondint i va obrir totes les persianes del pis. Efectivament, feia un dia gris. Ara, es trobava més espavilada però sense gens de ganes d’arreglar-se, ni de rentar-se, ni de maquillar-se, ni tan sols de treure’s la camisa de dormir. De res! Només pel fet de pensar que havia de triar quina roba es posaria, l’hi venia malestar. No es sentia amb ànims per triar res. Doncs no hi aniria!, el millor que podia fer era no anar-hi.
El seu fill petit, l’Aleix, l’havia trucada dies enrera:
– Per Nadal vindràs a dinar, oi mama?
Li havia dit que sí, que hi aniria. Però, ara, no en tenia ganes. Li trucaria dient-li que no hi anava. Però tampoc tenia ganes de trucar ningú, ni de parlar amb ningú, ni de donar explicacions. Va obrir l’armari de la seva habitació, estava atapeït de roba d’ella, en tenía un munt de roba… Des que vivía sola tot l’espai era només per ella, havia quedat Regina de tot el pis. Del seu ex, res de res.
Amb la mà apartava els penjadors intentant descobrir la peça de roba adequada per a l’ocasió. D’un temps ençà, li semblava que tots els vestits, totes les bruses, totes les faldilles, tots els pantalons, es mofaven d’ella. Els mobles, també. I les parets del pis també, sobretot quan es feia fosc. Encara tenia temps per decidir si hi anava o no hi anava; de moment, calia dutxar-se.
I es pintaria les ungles, no suportava veure’s les ungles dels dits de les mans mal pintades. Les despintaria amb acetona i les tornaria a pintar amb l’esmalt color lila fort perquè era dels que s’eixuguen molt ràpidament.
Va parar la ràdio i va engegar el televisor pel canal de TV3. Feien l’Eucaristia, parlaven del naixement del Bon Jesús. Va prémer el botó d’un altre canal, estaven fent un reportatge d’un país Africà on la gent es moria de gana. Amb aquell estol de nens i nenes, cadavèrics, que només havien nascut per això, per morir de gana. Tancà el televisor i tornà a engegar la ràdio.
Se’n va tornar a regirar els armaris. En va treure un pantaló de vellut negre i un jersei blanc brodat amb perletes i lluentons del davant. Agafaria l’abric gruixut, el de pell sintètica, perquè la seva jove la mirava malament si es posava la jaqueta de pell de llúdriga. Gairebé segur que hi aniria. La seva jove li diria, per quedar bé, que estava molt ben conservada.
L’Aleix, el seu fill petit, feia poc que s’havia casat i vivia en un pis on tot era lluent. Un pis d’aquells que tot lluu: els mobles, les rajoles, el terra, els gerros, les cadires, el sofà… Un pis d’aquells que sembla que no hi visqui ningú. Per Nadal l’Aleix i la seva muller guarnien un arbre sintètic i també penjaven guirnaldes escampades pel menjador.
La Lídia s’asseia a taula i menjava i bevia, mentre seguía la conversa que ells encetaven, calia seguir-los la beta. Si li demanaven com es trobava, els deia que més bé que mai. Alabava els guisats amb què l’obsequiaven i –mitja hora després d’haver-se pres el cafè– s’acomiadava, bo i dient-los que, segurament, voldrien sortir. I ells, no la retenien pas.
Devien ser les sis de la tarda quan va sortir del pis de l’Aleix. Els carrers de Barcelona estaven enllumenats, i guarnits per celebrar el Nadal, el Cap d’Any i els Reis tal com cal. Circulava poca gent per les voravies. La Lídia es feia creus que hagués pogut criar un fill com l’Aleix: tan avorrit, tan ensopit!, i la dona que havia triat per casar-se encara el guanyava. Dos ensopits i força creguts. El seu fill gran, amb la seva dona i la néta, se n’havien anat a pasar les festes a Lapònia. Doncs compte!, que no us constipeu!
Caminava fent passes curtes, portava botes amb tres dits de taló i es trobava els peus una mica reinflats degut a la bona temperatura del pis de l’Aleix. Entremig de dues vies de circulació hi havia un petit espai per als vianants, en un dels bancs hi dormia un vagabund. Se’n va anar un trosset més enllà, es va asseure i va contemplar tot el que l’envoltava: la il.luminació intentava alegrar el capvespre, l’aire fresc li va refrescar el front.
Pocs cotxes pels carrers, poca gent. Va pensar que a aquella hora del dia de Nadal, gairebé tothom encara està tancat a casa, amb la seva família, potser explicant-se mentides per acabar la festa en pau. Amb tranquil·litat en els moviments, però amb ràbia per dins, va obrir la bossa de mà i en va treure la polvera i el pintallavis.
Va veure la seva cara reflectida en el mirallet de la tapa de les pólvores. Feia ulleres però estava més afavorida que no pas al matí. Es maquillà una mica i fins i tot es va perfumar darrera les orelles i sobre les mans.
Ja no faltava gaire tros, hi arribaria xino-xano. Total, per qui havia de veure!… encara que no se sap mai…Peró, a casa no, a casa encara no hi aniria! Un parell d’homes amb estómacs botits la van avançar. Ells, també hi devien anar. En feien tota la cara. Va girar per una cantonada i des d’allà, va poder veure les lletres vermelles enceses i envoltades d’una sanefa de llums: EL MAMBO, Sala de Fiestas.
Sabia prou bé que avui hi hauria poca clientela. En aquest local hi havia conegut el segon amor de la seva vida; i també li havia sortit granota. Va alleugerir el pas i no s’ho va pensar dos cops. Entrà en el vestíbul de la Sala de Festes. Un home ferm i barbut feia guàrdia a la porta.
Mentre la Lídia deixava l’abric i la bossa de mà al guarda-robes, va sentir la melodia que tocaven dins la sala de ball: era la cançó de la pel·lícula Tacones Lejanos.
“Si tens ganes de plorar, pensa en mi.
Si tens una pena dintre teu, pensa en mi.
Pensa en mi quan pateixis,
i quan ploris, també, pensa en mi…”

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin