Laura

Aquest passat dissabte ha culminat el procés de gestació, complicat en molts casos, previ a la constitució dels ajuntaments. A Catalunya han estat 947 els municipis que han escollit alcalde o alcaldessa, amb els seus respectius regidors i regidores. Aliances difícils, pactes impossibles i sorpreses d’última hora ens han tingut entretinguts uns quants dies, i molts hem seguit pas a pas comunicats i negociacions tant a nivell de casa nostra com de les principals capitals del país, arribant fins i tot a opinar i discutir les jugades com si d’això en depengués el resultat final.

Jo, fins i tot vaig seguir en directe per la ràdio l’evolució del ple de Sant Fruitós, i a la tarda la sessió de Barcelona, i no és que em sàpiga greu, però tinc una mica de remordiments perquè amb tota aquesta moguda tinc la sensació que no vaig dedicar prou temps a posar-me en sintonia amb un altre fet del cap de setmana i que crec que mereixia especial atenció per part meva: la mort, divendres, de la guitarrista Laura Almerich.

Quan desapareix una figura d’aquesta mena, sigui en l’àmbit que sigui, sentim la pèrdua com si fos pròpia malgrat no conèixer-nos personalment, per això, i per tranquil·litzar la meva consciència, aprofito aquest espai per a fer-li el meu particular homenatge.

Laura (Lluís Llach)
I avui que et puc fer una cançó
recordo quan vas arribar
amb el misteri dels senzills,
els ulls inquiets, el cos altiu;
i amb la rialla dels teus dits
vares omplir els meus acords
amb cada nota del teu nom, Laura.

M’és tan difícil recordar
quants escenaris han sentit
la nostra angoixa per l’avui,
la nostra joia pel demà…
A casa enmig de tants companys,
o a un trist exili mar enllà,
mai no ha mancat el teu alè, Laura.

I si l’atzar et porta lluny,
que els déus et guardin el camí,
que t’acompanyin els ocells,
que t’acaronin els estels;
i en un racó d’aquesta veu,
mentre la pugui fer sentir,
hi haurà amagat sempre el teu so, Laura.

Rosa Camprubí

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin