Recordo aquell 1 d’octubre de fa nou anys. Ara sembla que faci una eternitat, però hi ha dies que em ve a la memòria com si fos ahir.
Eren les cinc de la matinada i encara era fosc. Mentre la majoria de cases dormien, pels carrers començava a passar gent. Sortien dels portals amb aquella barreja de son, nervis i il·lusió. Estudiants, treballadors rebentats de la setmana, jubilats… Gent que probablement no s’hauria trobat mai en cap altre lloc caminava, aquell matí, en la mateixa direcció.
Ningú no hi anava perquè fos fàcil. Ningú sabia què passaria quan sortís el sol. Però compartíem una sensació: estàvem fent història. Aquell dia podia obrir la porta a alguna cosa nova. A un futur diferent, millor.
Quan començava a clarejar, distingies algunes cares conegudes; moltes altres, no. No t’importava què votava cadascú ni quina llengua parlava a casa. Ens miràvem i ens reconeixíem. Érem allà. I això era suficient.
Persones diferents, amb idees diferents i maneres diferents d’entendre el país. Però aquell matí hi havia una cosa que pesava més: la convicció que el futur podia ser millor i que nosaltres podíem decidir com construir-lo.
I per això enyoro aquell dia. No les urnes. No les banderes. No els discursos.
L’esperança.
Nou anys després, gairebé no en queda rastre. Costa trobar algú que parli del futur amb aquella mirada. Si preguntes a un jove com s’imagina d’aquí a deu anys, segurament et parlarà abans del preu del lloguer que dels seus somnis. I no és estrany. L’habitatge s’ha convertit en una de les grans angoixes: llogar és car i comprar sembla reservat als rics.
I aquí arriba la gran paradoxa. Tenir un pis és, segons com, ser un privilegiat. Fins que tens un fill que necessita independitzar-se. Llavors aquell pis de l’àvia ja no és una fortuna: és, probablement, l’única possibilitat que la criatura tingui un sostre.
Mentrestant, ens barallem per decidir si el culpable és el propietari, el llogater, el fons d’inversió, el turista, l’immigrant o el veí del cinquè. Posem pegats, anunciem mesures, regulem preus, fem fum i grans manifestacions. Però trobar un habitatge continua sent una odissea.
I el petit propietari? Que sigui solidari. Que pagui impostos. Que assumeixi riscos. Que llogui barat. I, si algun dia necessita recuperar el pis, que tingui sort.
Però l’habitatge només és un símptoma. La sanitat col·lapsada, l’educació a la cua d’Europa, els transports públics en fallada crònica. Som una societat cansada i resignada. Hem perdut l’esperança.
I ens hem especialitzat a convertir qualsevol problema en una batalla entre pobres. El jove contra el jubilat. El propietari contra el llogater. El català contra el nouvingut. El que treballa i no arriba a final de mes contra qui necessita ajuda.
Aquesta és, potser, la gran diferència amb aquell 1 d’octubre. Aquell dia miràvem qui teníem al costat i hi vèiem un company. Avui hi veiem un culpable.
I mentre nosaltres ens barallem, els governs administren el conflicte, prometen solucions i, quan no arriben, ens expliquen que cal continuar treballant-hi. I creen una comissió. I després, una altra comissió per saber per què la primera no ha funcionat.
Ara no necessitem un nou salvador. Necessitem recuperar una cosa molt més senzilla: la capacitat de creure que els nostres fills poden viure millor que nosaltres.
Perquè aquell dia sortíem de casa a les cinc de la matinada pensant que el futur ens pertanyia.
I nou anys després, hem deixat de creure que en tenim un.
Però no patiu. Segur que aviat algú crearà una comissió per estudiar-ho.
A les cinc de la matinada però, no hi compteu. Que encara dormen.
