Ningú recorda com va arribar a casa, però durant molts anys, a les parets de la nostra biblioteca particular hi havia penjat un cartell de grans dimensions amb un fons groc i quatre avantbraços vermells que amb les mans que evolucionaven des d’una oberta fins a un puny tancat emulaven les quatre barres. En negre, s’hi podia llegir “Grec 76”. No sé què se n’ha fet, però si busqués bé potser encara el trobaria.
Amb el temps he sabut que aquell cartell, obra de Iago Pericot, era el de la primera edició del Festival Grec, una de les principals atraccions de l’estiu barceloní, i que si bé ara s’estén per molts altres teatres, equipaments i espais culturals de la ciutat, originàriament l’escenari únic era el Teatre Grec de Barcelona. Un amfiteatre a l’aire lliure que va ser construït per l’Exposició Universal de 1929 a la muntanya de Montjuïc.
Reconec que hi he estat poques vegades al Teatre Grec. Recordo als principis dels 80, en un espectacle de dansa contemporània del prestigiós ballarí estatunidenc Merce Cunningham (1919-2009), i més recentment, l’any 2017, en un espectacle de ballet clàssic on hi actuava la ballarina santfruitosenca Alba Nadal integrant del Ballet de la Companyia Nacional de Dinamarca.
Enguany, el festival ha arribat als 50 anys de vida i per commemorar-ho es va fer una celebració amb tres moviments: Pròleg (conversa amb Mario Gas, un dels protagonistes de la primera edició). Primer acte (quatre mirades cinematogràfiques sobre la història del festival). Epíleg (vetllada als jardins del teatre Grec).
Tots els que tenim interioritzat aquell cartell, tenim gravat a la memòria l’any, dada important per saber efemèrides i calcular els aniversaris de persones, actes o esdeveniments.
I això entronca amb el que ens diu Xavier Domènech en el seu espai “A tort i a dret” en el diari Regió7 del dia 3 de setembre d’enguany, on es queixa de la manca de l’any en cartells publicitaris, anuncis de concerts, aplecs, festes, etc… així com també de la deixadesa de no treure els rètols i els cartells d’allà on han estat exposats un cop ja estan caducats.
Sembla una tonteria, però a banda de la dificultat amb què es poden trobar investigadors i historiadors, també poden provocar errors i confusions.
Jo mateixa, quan encara treballava, vaig haver de desfer més d’un embolic d’aquest tipus, sobretot quan un grup de gent volien comprar entrades per a l’espectacle “Mar i Cel” i la propaganda era d’uns quants anys abans.
Tots hauríem de ser una mica més curosos i anar amb compte amb la mandra, les presses i el copiar/ enganxar. No són bons companys de viatge.
