L’aquarel·la

Quan per allà els anys quaranta i pico es va casar el Rosendo, germà del meu tiet Pepito Perella, amb la Mercè de ca l’Aleix, l’Alfred Figueres com a present de noces els hi va regalar una bonica aquarel·la. En aquells temps passaven baixos i la misèria es palpava en la majoria de les cases del poble, motiu pel qual, de regals se’n feien pocs. L’admirable i benvolgut pintor que era persona amable i afectuosa que li estava agraït al Rosendo perquè es veu que li havia fet una barana per l’escala de la seva nova casa. Jo també era un bon amic de la família Figueres, puix quan vaig tenir la dèria d’anar-me’n a França per aprendre la cuina i l’idioma del país veí, el primer que vaig fer va ser anar a classes de francès amb la seva filla Claudia. Abans de marxar, el seu pare em va donar una carta de recomanació per a un amic seu de Niça a fi que m’ajudés a buscar allotjament i feina. Si no hagués sigut per aquella carta segurament que hauria hagut de tornar abans del temps previst.
El Rosendo era un home llançat que treballava de manyà a la fàbrica del Taller; quan li van comentar que a l’Argentina lligaven els gossos amb llonganisses i que l’Evita Perón regalava diners a mans plenes, va fer la maleta i se n’hi van anar el matrimoni amb el seu fill Rafel. Va ser llavors que el meu pare li va comprar el quadre que no se’l podien emportar perquè anaven carregadíssims. Al cap de poc temps amb les bones perspectives que s’albiraven a l’Argentina, se n’hi van anar tota la família Perella per establir-se a Rosario, arrelant amb força en aquell país sud-americà, no sense patir al llarg de la seva vida una nostàlgia molt feixuga per haver deixat el seu estimat poble, lloc que sempre han estimat amb bogeria.
L’aquarel·la es va quedar a ca l’Escrigas fins que els pares per motius de negocis se’n van anar a viure a Barcelona. El pare va penjar el quadre en un lloc preferent del menjador per tenir-lo sempre present i poder contemplar a tota hora un paratge molt estimat per a tots nosaltres, de Sant Fruitós. Al cap d’uns anys de quedar vídua la mare, va venir a viure amb nosaltres a Banyeres. En vendre el pis ens vam emportar les seves pertinences, entre les quals, lògicament, hi havia l’aquarel·la. La vaig penjar al celler en un lloc visualment preferent al costat d’una vidriera plena de copes i ampolles de vi, lloc on només hi vaig de tant en tant. Allà s’hi va estar una colla d’anys fins que fa uns mesos quan estava fent neteja me’l vaig mirar amb profunditat i recança; què hi fa aquí aquest quadre que em recorda tant als estimables moments que vaig viure de petit en el poble on vaig néixer? Al cap de mitja hora ja el tenia penjat a dos metres de la capçalera del meu llit i ara, és el primer que veig cada dia quan me’n vaig a dormir.
A pesar que l’Alfred va esdevenir un famós i anomenat artista, l’aquarel·la que jo tinc no és un gran quadre, és més aviat humil, modest potser; és un esbós dels molts que configurava quan sortia amb els seus estris per a les rodalies del poble en l’època que alternava les estades entre Franca, l’Alger i Sant Fruitós. Són imatges reveladores de l’entrada al bosquet, lloc on nosaltres de petits hi anàvem cada dia al col·legit del mestre Joanola; jugàvem a futbol a la plaça de terra, i a tots els jocs inimaginables, a obies, a dola, a picar-culs, a arrencar cebes, a xapes, a xepes… No sé si encara hi és, però en el quadre hi ha un sortidor d’aigua on hi juguen la quitxalla mentre els pares un pèl afrancesats estan parlant de ves a saber què. En mirar-la, em fa recordar de moltíssims moments entranyables i feliços d’aquells temps. Ara tinc l’aquarel·la on la volia.
Encara que amb cert retard vull afegir-me a les felicitacions a Montpeità per als seus trenta-cinc anys de vida i per la seva trajectòria de difusió exemplar, sempre amb l’ànim de donar les notícies que afecten el municipi amb les millors intencions i coherència possible, donant suport o criticant segons el seu parer, amb imparcialitat i seny. Quan a començament de l’any noranta-tres el Damià Aranda n’era el director i li vaig començar a enviar alguna col·laboració, no em podia imaginar que el setmanari anés tan lluny i pogués suportar la pressió de fer-lo durador com ho ha sigut fins ara, però us en vau sortir, sí senyor!! El Montpeità és una eina viva i diligent que viu a peu de carrer cada setmana per informar de tot el que passa dins i fora del poble. Felicitats!!

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin