L’aigua

Per: Miquel Puig Soler Foto: Gettyimages

L’aigua és un bé real i un patrimoni de valor incalculable. Sense aigua no hi ha vida i quan escasseja és un problema de difícil solució. El recorregut de l’aigua és determinant en la geografia i en els nostres paisatges. Les primeres ocupacions humanes en territoris d’arreu del món han estat sempre prop de llacs, aiguamolls i cursos fluvials. Al llarg del temps les diferents civilitzacions es van espavilar en la cerca i control de l’aigua construint pous, cisternes, basses, sínies, molins de vent… Per tota la nostra geografia, de manera especial Tarragona, els romans van construir-hi espectaculars i costosos aqüeductes tot esquivant complicats desnivells del territori per portar aigua a pobles i ciutats. No pas gaire lluny d’aquí, a Sant Jaume dels Domenys, hi ha vestigis ben significatius d’aquests tipus de construccions.
D’aigua, cada cop n’hi ha menys, tot i que a la terra sempre és la mateixa. Una part molt petita és aigua dolça, com la que circula per rius i torrenteres, la de llacs, la que extraiem del subsol i la que està congelada a les glaceres. La resta, una immensitat, és aigua salada que es concentra al mar. És a dir que a l’hora de la veritat, disposem de poca aigua per al nostre consum i això, pel que sembla va per llarg. Allò que se solia dir que un any plou massa i a l’altre poc ja no és una realitat. Ara la majoria d’anys plou poc, i quan plou, fa disbarats i inundacions a dojo. Aquest és el tema.
Des de temps immemorials la possessió i control de l’aigua ha estat font de disputes, baralles i desgràcies. En les pel·lícules de l’Oest americà era habitual que s’esbatussessin a mort colons i grangers per disputar-se el pas d’un rierol o una vena d’aigua per regar els seus camps o abeurar el bestiar. En un futur proper és probable que les persones tinguin conflictes seriosos si persisteix aquesta secada que ens assola. Ja fa anys que, erròniament, pensàvem que l’aigua era un bé il·limitat i que només calia obrir l’aixeta i, ja està. A conseqüència d’aquesta forma de pensar, ens hem malacostumat a gastar-la i malbaratar-la, i potser caldria platejar-nos estar més atents a l’hora d’obrir les aixetes per estalviar-ne. Molts encara recordareu, el quart de ploma, mitja, o ploma sencera, que provenia de la sèquia, pujava mansament al dipòsit del punt més alt de la casa i la gastàvem en comptagotes. Quina mala memòria que tenim!!
Molts països rics es gasten fortunes en armament cada vegada més perillós i destructiu, i pocs diners per intentar resoldre el problema de l’aigua. Tothom es pensa que plourà, però cada vegada ho fa menys; aquelles rieres, fonts i torrentades que de petits vèiem que s’escolaven de les muntanyes abastint-nos d’aigua fresca i regalada han desaparegut. Ara l’aigua ha de ser tractada amb costosos processos de depuració per poder-la consumir amb certa seguretat. Aigua de mar sí que n’hi ha molta, però per fer-la potable per abastir la ciutat de Barcelona i la seva àrea, no em puc imaginar els costos que deu comportar aquesta transformació. Potser s’hauria d’haver fet cas al president Pujol i portar l’aigua del Roine; segurament hauria sigut més barat.
A veure si al final de tot, entre la guerra, el preu dels combustibles pels núvols i el que queda per venir que s’està palpant cada dia, retornarem al temps de l’espardenya, el llum d’oli i altres restriccions de les quals ni ens recordem. Ves per on, mentre estic escrivint aquestes quatre ratlles plou amb ganes. Els personatges del temps de la TV3, anunciaven gotetes per avui. Per sort s’han equivocat i aquesta tarda han caigut més de trenta litres!! Massa sovint els experts meteorològics ens anuncien amb un cert entusiasme que farà bon temps en ple hivern i que podrem anar a la platja a banyar-nos. Això és bon temps? Ha de ploure, nevar i fer fred, és el que toca, perquè els sembrats, els arbres i tota la natura en general puguin desenvolupar el seu procés natural de cada estació. És que estem pervertint la nostra forma d’expressar-nos?
Fricandó de déntol
Tinc un bon amic pescador que em va regalar un déntol d’uns quatre quilos. Avui l’he cuinat per esmorzar demà. L’he netejat, escatat i amb l’ajut d’un ganivet ben esmolat li he tret l’espina, amb la qual, junt amb el cap, he fet un bon brou. Si us agrada la recepta, podeu fer aquest plat amb orada, mero, rap o llobarro.
Talleu els filets, els salpebreu i en una cassola amb oli els fregiu lleugerament enfarinats per les dues bandes. Els enretireu. Feu un sofregit de ceba, alls tendres, un pebrot petit, una fulla de llorer i una rama de romaní. Quan ho tingueu al punt hi poseu mig pot petit de salsa de tomàquet una cullerada petita de pebre vermell i un got de vi blanc. Mentre es cou, peleu i escantoneu unes patates depenent dels que sigueu, més aviat talls petits. Lamineu uns xampinyons, poseu-los al sofregit. Quan el tingueu en el seu punt hi poseu el fumet corresponent i una picada feta amb safrà, tres grans d’all, sis ametlles i un raig de vi ranci. Seguidament, hi poseu les patates i les feu coure amb la cassola tapada uns deu minuts. Hi poseu els talls de peix i ho deixeu coure deu minuts més, a foc lent. Poseu per damunt julivert picat.
Miquel Puig So

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin