La vaga de fam que va fer de Lluís Espinal un heroi del poble – (2)

Redacció 24 de setembre de 2020

733 Views

Per: Miquel P. Cortina –

Lluís Espinal experimenta que, tot i la seva condició d’intel.lectual petit burgès, amb la vaga de fam dels miners bolivians es veu immers en una experiència històrica, popular i revolucionària. Per primer cop en la seva vida se sent útil al poble. El ressò popular de la vaga el fa sentir part del poble i estar al seu servei.
Estranger nacionalitzat, mitjançant la vaga se sent com més acceptat pel poble: “Morir per un poble pot donar més carta de naturalesa que ser-ne fill”.
La vaga de fam és abans que res una experiència de la pròpia corporalitat. “Lucho” descriu l’experiència dels primers dies: la fam, el mal de cap, la feblesa, la somnolència, el cansament, la coïssor dels ulls, el dolor a la boca…Més tard, quan radicalitza la vaga de fam a vaga de set, en percep de seguida els efectes: la boca i la gola s’assequen, la llengua sembla de suro, no hi ha saliva a la boca, se li fa difícil parlar, la set esdevé el dolor d’un ganivet clavat en el paladar i que arriba fins al cervell.
Espinal s’adona que mai no havia experimentat la fam: allò que el poble pateix cada dia i sense opcions, ell ho ha experimentat com en un laboratori. Això l’empeny a comprendre millor el poble: la seva valentia i la seva ira davant la injustícia.
Per altra banda, la fam i la mateixa somnolència donen lloc a un estat d’especial lucidesa, en el límit entre la vetlla i el son, d’emotivitat, d’agressivitat, nerviosisme, pànic, frisança, de radicalització de posicions anteriors. La vaga esdevingué el millor curset de conscienciació política. Descobreix també l’eficàcia de la no-violència activa en la línia del Mahatma Gandhi i del líder negre Martin Luther King.
Per a ell, la Vaga de Fam fou, a més a més, una profunda experiència espiritual. Tot i que foren celebrades dues misses en el grup, ell no sentia la necessitat d’ “espiritualitzar” la vaga. “La fam em resulta un magnífic ritu religiós”, deia.
Del poble estant hom veia les coses més clares. Les diferents posicions d’homes de l’Església també. El Lluís compara la proximitat humana i la ferma actitud de Monsenyor Manrique que va amenaçar el govern amb un “entredit”, amb la posició d’altres sectors de l’Església boliviana, que primer van pactar amb el govern sense comptar amb els vaguistes, tot i que després se’n van retractar.
La vaga fou una experiència de grup: si celebrar quelcom plegats uneix, més ho fa passar gana junts.
La victòria final havia estat important. l’amnistia plena és assolida: “No hem aconseguit només allò que demanàvem sinó que hem donat esperança i gosadia a la resta del poble”.
L’experiència del triomf net i desinteressat li feia valorar encara més positivament la vaga de fam: “aquests dies pagava la pena viure’ls, pagava la pena sacrificar-ho tot per ells…hi ha coses que valen més que la pròpia vida”.
La narració de la vaga conclou amb una expressió ben típica seva, plena d’humilitat i enemiga de tota vistositat individualista: “no he fet res extraordinari; era simplement una cosa que calia fer”. El Lluís surt així retratat de cos sencer. Pel què fa a ell, foren 19 dies de vaga.

Text extret del llibre “Lucho vive” del P. Alfonso Pedrajas Moreno