La pilota groga

Per: Màrius Bonjorn. / Director tècnic de l’ASFE

Som a 31 de Desembre de 2020. Tot està apunt al pavelló per celebrar la Festa de l’Home dels Nassos. Aquest any és diferent, la banda de músics toquen per fi després de tenir poca feina els últims mesos. Les portes d’emergència romanen obertes per ventilar la instal·lació. Es fan les proves finals de so. A fora, les famílies esperen per poder entrar. Amb les mascaretes corresponents es van situant als seients, mantenint distàncies com mana la situació actual. I el què és impagable, les cares dels més xics, bé, els ulls, que és l’únic que deixa veure perquè van tapats, pel fred i per la mascareta. Són molts, hi ha tota la pista plena de cadires. Tot funciona a la perfecció i els nens i nenes gaudeixen d’un espectacle fabulós.

En aquest mateix pavelló, s’hi practica esport des de fa setmanes amb només 24 esportistes alhora per les restriccions.

Deixeu-me que comparteixi amb vosaltres una petita anècdota que recordo de quan jo començava a jugar a bàsquet a l’escola. És la història de la pilota groga.

Imagineu-vos el so d’un timbre als voltants de la una del migdia; imagineu-vos desenes de nens i nenes de deu anys sortint en estampida de les classes cap al pati com una manada de búfals de l’oest americà. Imagineu-vos aquests marrecs deixant, o fins i tot, llençant les bosses al terra proper a la pista on els toca entrenar. Imagineu-vos tot de canalla soartir posseïts en direcció a una porta tancada. Tot, per ser el primer en arribar. Les bambes de la marca “Paredes” treien fum camí d’aquella petita porta. Res semblant havia vist cap mestre quan els alumnes entraven a classe, és clar!

Darrera aquesta porta, la sala del material per l’activitat de bàsquet. Hi havia cons, anelles, i, com ha de ser, pilotes per tothom. Aleshores, perquè aquest delir per arribar a la porta en primera posició? Doncs per la pilota groga. Sí, sí, una pilota groga. La resta eren del taronja clàssic de les pilotes de goma per jugar a bàsquet als patis de totes les escoles. Ara s’en fan de tots colors i dissenys, però a principis dels anys vuitanta, us asseguro que no!

Era el meu primer any entrenant a bàsquet. Tots la desitjàvem, aquella pilota groga, gastada fins al punt que ni es notaven els puntets gravats típics de les pilotes de bàsquet. La volíem, només, perquè era única. No era més gran, ni més petita. Ni tenia una esfera perfecta. No botava millor, ni pitjor, ni més, ni menys que les altres. Probablement fós de les més velles. Però tots els infants (santa inocència…) sabíem que el nen que l’aconseguia, seria el que faria més cistelles aquell dia, seria l’estrella de l’entrenament. Seria amb qui tots voldrien fer els exercicis per parelles. Seria el més envejat per la resta de mortals que tenien pilotes de l’avorrit color taronja.

No recordo haver aconseguit mai arribar en primer lloc a la porta, ja que no era pas el més espavilat de la classe. N’hi havia que l’esprint més fort que feien a l’entrenament era abans de començar, per aconseguir la pilota groga. Recordo autèntiques baralles entre companys que el nostre entrenador havia de frenar, tot per culpa de la pilota groga.

Un cop començava l’entrenament, però, tot es deixava de banda, perquè aquells seixanta minuts del migdia eren la millora hora de la nostra dura jornada a l’escola. Res a veure amb l’hora del pati, amb aquells partits de futbol, classe contra classe. Partits simultanis de vint contra vint. Si en la mitja hora que durava l’esbarjo tocaves la pilota era un miracle!

Però a l’entrenament no, allà en tenies una per tu sol. I tenir la pilota groga estava bé, però passava a ser secundari i fèiem botar la que ens hagués tocat. Pista amunt i pista avall, tants cops com l’entrenador ens digués. Entrades, pivotar fins a marejar-nos, passades… quina bona estona!

Però, com totes les pilotes, va arribar un moment que es desinflava, que es va punxar. Va ser poc abans d’acabar el curs. No sé quants milers de bots duia a sobre la pilota groga. Probablement, milions i milions de bots i paràboles cap a la cistella. Va durar molts anys, segur, perquè sentir-se la més estimada de les pilotes, la va fer aguantar més del què aguanten normalment les pilotes de goma en una escola.

I al final, com la resta de pilotes, siguin del color que siguin, va tenir el mateix fatídic desenllaç. Efectivament, va quedar al fons de la sala de material amb la resta de bimbes punxades. Oblidada. Oblidada per la crueltat inconscient d’uns nens que al dia següent van trobar una nova pilota preferida. Recordada només per algú que no la va poder aconseguir mai.

I perquè aquesta història? Recordeu que us he parlat de les cares dels nens i nenes que estaven apunt de veure l’espectacle de l’home dels nassos, oi? Eren cares d’il·lusió, i això, penso que tots estarem d’acord que no té preu. Una il·lusió que jo tenia amb deu anyets per intentar aconseguir la pilota groga. La mateixa il·lusió que ara estem fent minvar als nostres xics no permetent fer l’esport que més els agrada per unes restriccions que depèn per quina activitat són més laxes que per d’altres, sense una explicació clara.

Penseu en la vostra pilota groga, en alguna cosa que us faci recordar la il·lusió que teníeu de petits. Els infants d’avui també tenen la seva, no els la podem prendre.