La molsa

S’acosta Nadal i ja fa molts dies, que com cada any, els mitjans informatius del país van començar a donar-nos la tabarra nadalenca. Que qui farà l’arbre més gran, el més bonic, els pessebres vivents, els clàssics, els galls negres del Penedès, que el marisc anirà més car que mai, els torrons avant-guardistes que alguns confiters i resposters estrellats han posat de moda, i de moltes altres coses que necessitem per celebrar unes festes que com cada any, intentem que siguin el més plaent i especials possibles. Però, i la molsa per guarnir el pessebre què? Si els agents rurals t’enxampen amb una caixa de molsa et pot caure el pèl de la multa que et poden posar. Des de fa anys es prohibeix la recol·lecció de molsa perquè diuen que està en perill d’extinció. No se’n pot agafar gens i encara no n’entenc el verdader motiu, perquè la majoria de boscos de Catalunya estan bruts a més no poder, i la molsa està tapada de pinassa, de branques seques i de brutícia. En el món, cada cop hi ha més coses vives en rigorós perill de desaparèixer; potser el dia menys pensat també ens passarà el mateix a nosaltres si entre tots no hi posem remei.
Sí, és cert. Identifiquem la molsa com la catifa verda dels pessebres; sempre ho hem fet. És quelcom estrany perquè allà on va néixer Jesús, més que el verd del bosc potser devia haver-hi el color marró de la terra o de la sorra, però no hi fa res; nosaltres sempre vam pintar de verd els paisatges del pessebre nadalenc, amb les muntanyes empolsegades de farina i els rierols tapats amb paper d’argent que guardàvem de les preses de xocolata Nestlé. Soc un ferm defensor del pessebre que de petit ajudava a fer-lo a la mare al damunt de la taula raconera del menjador de casa, i l’he continuat fent cada any.
Amb les calorades a què ens sotmet el canvi climàtic ja feia dies que rumiava si enlloc on m’assorteixo de molsa n’hi hauria enguany, motiu pel qual estava preocupat; fa un parell de dies que hi vaig anar per fer-me càrrec de si podia comptar o no amb aquella preciosa estora acolorida que roman tranquil·la al capdamunt de l’obaga d’Aigua Viva. Cap problema; n’hi havia de sobres i encara vaig tenir la sort de trobar onze rovellons ben macos. Mal any en aquestes contrades per trobar bolets.

Pollastre amb mig llamàntol
Per aquestes festes que s’acosten no és de més tenir diverses opcions a l’hora de confeccionar els menús; aquesta recepta pot ser força interessant i no deixa de ser un plat molt especial i de categoria. També la podeu fer amb escamarlans, gambes o nècores. Això sí,que sigui tot de qualitat. Per vuit persones: un pollastre de dos quilos mig, quatre llamàntols de cinc-cents grams, una fulla de llorer, una branca d’api, una cabeça d’alls, tres cebes tendres, tres tomàquets madurs, dos gots de vi blanc, un raig de mistela, una copa de brandi, sal, pebre i safrà. Feu trossejar el pollastre a trossos regulars i els salpebreu. Partiu els llamàntols per la meitat, en traieu la bossa de porqueria i la llanceu; guardeu els coralls i els budells per fer la picada. En una cassola amb una cullerada de llard, i un raig d’oli d’oliva, hi fregiu els llamàntols lleugerament enfarinats, només tomba i tomba; els guardeu. Fregiu seguidament el pollastre i el fetge, també enfarinats. Quan estigui daurat, hi poseu la fulla de llorer, l’api, la cabeça d’alls i les cebes torcejades fines; ho feu coure a poc a poc per evitar que es cremin les verdures. Afegiu-hi els tomàquets tallats a daus petits, el vi blanc, la mistela, i mig litre de brou de pollastre o de peix. Quant al cap d’una hora llarga més o menys, el pollastre estigui gairebé cuit, amb cura, el poseu en una altra cassola i hi coleu el suc del rostit. Col·loqueu els llamàntols al damunt i flamegeu amb el brandi. Hi afegiu la picada i ho deixeu coure uns deu minuts més. Si convé hi podeu posar més brou.

La picada
En el morter aixafeu el fetge del pollastre, els coralls i els budells del llamàntol, mig gra d’all, deu ametlles torrades, tres llesques fines de pa fregit, safrà i un raig d’oli d’oliva.

Les tres copes
Només el cava i el “Champagne” poden presumir de fer-se servir en una copa dissenyada pel rei de Franca, pensant en el pit esquerre com a motlle, de la seva amant Madame de Pompadour. Però el que Lluís XV no es podia imaginar, és que aquella copa, encara present a l’aparador del menjador de moltes cases, acabaria reemplaçada per la copa flauta, més alta i estreta que els dissenyadors i sommeliers moderns convertirien finalment en la tulipa actual, un pèl panxuda, per donar-li més estabilitat i elegància. Després de tant rumiar quina és la copa més idònia per beure el cava d’aquestes festes, deixant de banda el que pensava el rei francès, sortosament totes tres continuen convivint i cadascú pot brindar el dia de Nadal amb la que més li agradi.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin