“La llum sovint és tan feixuga…” Emily Dickinson

Autor: Emily Dickinson – Comentaris: Francesc Canellas

LA LLUM SOVINT ÉS TAN FEIXUGA…

La llum sovint és tan feixuga,
en tardes hivernals,
que pesa com la veu del cor
dintre les catedrals.

 El cop celeste mai no ens deixa
la més lleu cicatriu,
però, per dins, tot cobra un caire
més significatiu.

Ningú no sap com expressar-ho,
és segell, desconhort…
Una tristesa imperial
que ens ve de l’aire d’or.

 
Quan ens volta, el paisatge escolta
i l’ombra no respira;
quan se’n va, és com la distància
que en l’ull de la mort mira.

Emily Dickinson    (trad. Agustí Bartra)

La llum no és feixuga, som nosaltres que en el nostre estat d’ànim notem que tot el que ens envolta té un to especial de nostàlgia, de tristesa, d’intentar trobar una dosi de felicitat que en aquells moments, sembla impossible.

Tot concorda: la tarda d’hivern, les veus del cor a l’interior d’una catedral majestuosa, gòtica

i deserta…

Aparentment, no es nota (no deixa cicatriu), però per dins alguna cosa ha canviat.

Potser no sabem expressar-ho, potser no sabem convertir en paraules allò que sentim interiorment. Res no és igual; aquella llum del principi ens ha entrat a dins i tot cobra un caire més significatiu. Si la conservem, l’entorn millora i tot agafa una imatge especial. Quan se’n va i ens quedem sols, el buit ens mira com en l’ull de la mort.

Emily Dickinson va viure molt aïllada en la seva mansió familiar de Massachusetts a ple segle XIX. Vestida sempre de blanc,  difícilment sortia de les seves habitacions en els últims 25 anys de la seva vida, on llegia, escrivia, pensava…

Quan va morir (1886) es van trobar moltíssims poemes fins aquells moments desconeguts i que en els anys posteriors, es van donar a conèixer. Ara està considerada com una de les veus líriques més importants dels Estats Units.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin