La “Doloras” de l’Hostal

La nostra cultura està formada pel nostre passat. Passat que s’ha anat forjant a través dels temps i que ens deixa tradicions tan nostrades com la Festa de l’Arròs.
Aquesta tradició d’origen medieval dedicada a un àpat de caritat per als més pobres, s’ha anat modificant al llarg dels anys i les necessitats del moment. Aquest any, volem recordar que, a primers del segle XX, se li deia la Festa de la Sopa de Pobres. I per fer-ho hem de conèixer a la Doloras de l’Hostal:

La Doloras era una noia que va baixar de la zona del berguedà a treballar a l’Hostal de Sant Fruitós. De seguida, es va fer un nom com a bona cuinera, i també es llogava en les cases del poble per a fer de mocadera, per a fer el dinar en casaments, i grans àpats d’enterrament com en aquells temps era costum. La Doloras es va casar amb un noi del poble, el Joan Riera, i va tenir tres filles, la Florentina, la Pepeta i la Maria.
Una neta de la Doloras de l’Hostal, la Roser Castany, filla de la Maria, ens explica que la seva àvia era una dona molt enèrgica que la recorda tornant, a peu, del Canadell, amb dues enormes cistelles plenes de bolets fins al cap de munt. I que va fer la Sopa de Pobres fins als 87 anys! Per fer-la anava per les cases demanant menjar per ficar a la Sopa de Pobres, i es feia acompanyar per un músic.
El dia que va morir, que va ser per Tots Sants, recorda que l’alcalde va anar a donar el condol i el primer que va dir en entrar: “Ara pla!, qui ens farà ara la Sopa de Pobres!”. Era una dona petitona que sempre portava un davantal blanc i que era molt presumida. Diu que anava 2 cops a la setmana a la perruqueria de Cal Torrens i que sempre anava amb un monyo i unes ondes molt ben fetes.

Aquest any es faran 3 sainets curts, que s’aniran representant per la zona de la Festa de l’Arròs, i que ens recordaran l’època en què va viure la Doloras de l’Hostal, noms de cases com, les Brucardes, cal Cortina, cal Perdiu… i noms de persones que, ben segur, la gent gran del poble recordarà. Com també, aquell costum que hi havia, en acabar el dinar, que una petita orquestra tocava i les noies de les parelles que havien servit l’àpat, es fumaven un havà, mentre obrien el ball.
Finalment, hi ha una frase que la Roser Castany recorda que li deia sovint la seva àvia, i que segurament hauria d’anar com a Frase de la Setmana, però que la posem aquí: “Nena, de la gent escolta el que diuen, però vigila el què fan”.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin