Per: Joan Salvat-Papasseit / Comentat per: Francesc Canellas
Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca
Així el grup d’homes joves que ara passa cantant
Sento el carro dels apis
que l’empedrat recolza
i els altres qui l’avencen tots d’adreça al mercat
Els de casa a la cuina
prop del braser que crema
amb el gas tot encès han enllestit el gall
Ara esguardo la lluna que m’ apar lluna plena
i ells recullen les plomes
i ja enyoren demà.
Demà posats a taula oblidarem els pobres
– i tan pobres com som-
Jesús ja serà nat
Ens mirarà un moment a l’hora de les postres
i després de mirar -nos arrencarà a plorar
Joan Salvat – Papasseit
Joan Salvat Papasseit recorda el Nadal de la seva infantesa. Estem a Barcelona ara fa poc més d’un segle, en un pis humil i fred del barri antic. És la vigília; es nota el moviment dels carrers on els carros que van al mercat passen rodolant per les llambordes amb les seves rodes metàl·liques.
També dintre la casa hi ha acció. Es prepara la festa. Demà menjaran gall i això no passa sovint. La il·lusió es desborda; sentim la simbomba amb el seu so d’alegria continguda, el soroll a la cuina preparant-ho tot i fins i tot la lluna, que sembla més gran i lluminosa, s’uneix a la festa.
Demà, a mitja tarda, a l’hora dels postres, quan el dinar s’acaba, el poeta i la seva família tornaran a la trista realitat diària. El nen Jesús des del pessebre, ara més pobre i més nen que mai, es farà visible; s’unirà amb ells i arrencarà a plorar.
El poema són quatre estrofes de versos alexandrins (dotze síl·labes) que semblen trencats degut als corrents avantguardistes de primers del segle XX i Salvat n’era seguidor.
Des d’aquest petit racó de poesia: BON NADAL a tothom
