I del respecte què?

Imatge: GettyImages

D’on vens em deia la mare quan arribava a casa alguna tarda, brut, suat, i amb cara de carallot. No t’havia dit el teu pare que quan sortissis de l’escola havies d’anar a ajudar una estona a l’avi a la vinya? Ja pots anar a demanar-li perdó que t’espera amb as i groga; està molt emprenyat. Amb el cap cot i molt acollonit anava a la sala gran on hi havia el pare assegut a la cadira de l’escriptori remenant papers. Perdona pare, no ho tornaré a fer més, li deia fluixet. M’he trobat al Jaume de cal Marxant i hem anat a jugar amb la colla al bosquet. De vegades em responia amb un gruny, d’altres amb una mirada aspre o em donava un sobtat cop al cul amb aquella manassa que semblava una pedra. Demà a la tarda hem de trasbalsar el vi de la tina gran, la de vidre. Pobre de tu que no hi siguis, m’esbroncava. Molt bé pare; no t’amoïnis que no hi faltaré. No sé si era respecte o por,— potser les dues coses.
L’altre dia vaig llegir un breu article que parlava de la xifra esgarrifosa de denúncies de pares i mares cap als seus fills per ser víctimes de violència. Són més de les que em podria imaginar, tot tenint en compte que molts, possiblement s’aguanten i no diuen res. Qui es podia afigurar fa uns quants anys que hi hauria aquesta mena de violència que no només inclou la física que sol ser la que més impacta pel seu caràcter visible. Segurament encara és pitjor la violència psicològica, el xantatge, la humiliació, les amenaces, la intimidació, els insults o la violència econòmica; robar els diners o les joies, generar deutes… Com hem pogut arribar a generar aquest desconcert familiar on el respecte i l’autoritat envers els pares i avis cada cop més, es veu barroerament soscavada?
Sospesant que la majoria de nosaltres hem viscut a l’ombra dòcil del respecte, l’acatament i la consideració envers els nostres predecessors, em costa d’entendre l’actitud d’aquesta generació novella que es comporta d’una forma tan diferent de la nostra, provocant aquests desajustos tan greus en moltes llars. Els pares sovint desgastats i sense forces per poder aturar el comportament violent de llurs fills, inundats de patiment i angoixa, fins i tot de culpa o vergonya, no entenen el que han fet malament per haver arribat a una situació semblant. Van ser massa tolerants a l’hora de marcar els límits en la forma d’educar als seus fills quan eren petits? O ha sigut la presència cada vegada més gran i ferotge del món digital que amb les seves llums i ombres ha sembrat d’inconformisme i rebel·lia les seves ments.
Els que pateixen una situació d’aquesta índole, val la pena callar i minimitzar el problema mantenint en secret l’infern en què es troben, o cal denunciar-ho per frenar al més aviat possible els maltractaments a què estan sotmesos? Ha de ser horrible trobar-se en una situació semblant. No anem bé. Aquest és un tema massa complicat per poder-lo suportar amb un mínim de dignitat. Això no s’arregla a cops de regle com ho solia fer el mestre Ardèvol.
Les setrilleres
Ja fa uns quants anys que mitjançant un Reial decret es va prohibir que els bars i restaurants poguessin fer servir setrilleres recarregables, però ara, es veu que amb la pujada del preu de l’oli fa que alguns establiments es passin la norma pel folre, substituint l’oli d’oliva verge extra per altres de menys qualitat i preu. Esteu al cas.
No cal donar-les-hi la culpa als pagesos de l’encariment del preu de l’oli; no la tenen i no els hi falta raó en mobilitzar-se com ho estan fent darrerament. Referent a l’oli, els darrers anys de sequera han provocat unes conseqüències nefastes pel que fa a la collita d’olives. Les cooperatives de moltura la majoria de caràcter privat els hi paguen als pagesos a un preu molt baix en relació amb el preu que paguem l’oli a la botiga. Jo en tinc d’oliveres i quan m’envien la factura concloent de les despeses de la molta, l’embotellament, els tants per cent de rendibilitat, l’envàs, el tap, i dispendis varis…, s’ha de ser un savi matemàtic per entendre’n el resultat final. De fet, si equiparem el que val un litre d’oli d’oliva verge, amb una ampolla de tres quarts de litre de vi picapoll que buidem dues persones menjant una cassola de musclos a la marinera què? És car…, l’oli? Respectem la feina dels treballadors del camp d’una punyetera vegada i que es puguin guanyar la vida!!

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin