0 Shares 108 Views

Històries que fan mal (26)

14 de juliol de 2021
108 Views

Per: Miquel P. Cortina – imatge: iestock

Any 1938. Dos joves de només 17 anys i que anomenarem A i B, foren cridats igual que molts altres per anar al front a lluitar contra l’exèrcit de Franco a les acaballes de la Guerra Civil. Malgrat la propaganda oficial que deia que es produïen avenços significatius en el control de la situació, la veritat era que la república espanyola feia aigües i cedia dramàticament davant l’embat del feixisme que, a diferència de l’actitud no intervencionista de les democràcies occidentals, comptava amb el suport terrestre, aeri i naval de Hitler i Mussolini. Calien reforços i el decret de mobilització no es va fer esperar. L’opinió pública catalana de l’època era contrària a que uns xicots tan joves haguessin d’anar a la guerra sense tenir la preparació, la maduresa suficient, ni cap experiència en l’ús de les armes. Però la manca d’efectius causada per les baixes dins l’exèrcit republicà, va propiciar l’ordre governamental que afectava les lleves del 41 i del 42. El jorn de la incorporació a files fou el més trist per a les famílies que veien com llurs fills, quasi nens, marxaven de casa obligats a defensar la República i disposats a perdre la vida per ella.

El jove A, un noi alt, robust i de cabell castany, estava esperant l’autobús en companyia dels seus pares, avis i germans. Li havien exigit que dugués un sac amb una carmanyola, coberts, estris per a la higiene personal, una cantimplora d’aigua, una manta enrotllada i un entrepà. Vergonyós que l’Estat que suposadament n’havia de tenir cura fos incapaç de facilitar-li aquestes vitualles. Havia d’anar al centre de reclutament de Manresa on, segons li van dir, li assignarien la caserna i li donarien una instrucció bàsica abans d’anar al front. El xaval no tenia prou assumit què significava tot aquell enrenou i, per bé que ho dissimulava, estava molt neguitós. L’autobús ja s’acostava i va arribar el moment del comiat: la mare i la germana ploraven, mentre el pare i els dos germans més petits s’abraçaven a ell en uns instants plens d’emoció. Els avis, que romanien bo i drets a un costat observant l’escena, foren els darrers a ésser abraçats pel noi que els va dir unes paraules d’ànim en adonar-se que tenien els ulls negats. Quan finalment pujà al vehicle, es va sorprendre de veure que anava quasi ple de joves com ell, mal vestits, calçats amb espardenyes i amb cara de preocupació. Alguns fins i tot ploraven en silenci. Per a la majoria era la primera vegada que deixaven la masia o el poble on van néixer i se sentien com peixos fora de l’aigua. Mentre el cotxe arrencava, el jove A va trobar un seient buit a mig passadís i s’hi va asseure, posant-se el fatu entre les cames. De seguida va saludar el seu veí de seient, l’anomenat jove B. Aquest era un noi d’ulls blaus, prim i ossut, que vivia en una masia del Berguedà. Allà hi deixava els pares, els avis i una germana més gran. Durant el trajecte van parlar de tot: de com eren, de llurs aficions i també de projectes i de somnis. El jove A volia ésser pagès com el seu pare i avi, i li bullien idees al cap per a millorar les collites i treure’n més profit. El jove B era pastor i va dir que, quan tornaria de la guerra, construiria amb el pare una granja per al bestiar on hi poguessin criar vaques, cabres i xais. Tots dos amb prou feines sabien de llegir i escriure car de molt petits havien hagut de deixar l’escola per ajudar la família. Però l’experiència laboral acumulada en els pocs anys de vida era suficient per, dintre de llurs possibilitats, intentar bastir quimeres pròpies d’enginyers agrònoms.

A començaments de gener del 1939, i amb les tropes feixistes avançant per terres catalanes, els dos nois havien rebut una mínima instrucció militar i algunes lliçons sobre el maneig d’explosius. Foren destinats al Bages per a cobrir la retirada dels efectius republicans, sotjats i malmesos per un exèrcit “nacional” que semblava no tenir aturador. L’ambient que es vivia a la comarca era de caos absolut. Mentre els soldats fidels a la República feien front a la desesperada a un exèrcit molt més poderós, molts homes en edat militar estaven amagats a les pallisses per evitar que els obliguessin a empunyar una arma i els convertissin en carn de canó. Per avatars del destí, els joves A i B van coincidir al poble de Sant Fruitós i van romandre a les ordres d’un tinent que ja no podia rebre consignes dels alts comandaments perquè li havien tallat o interferit les comunicacions telefòniques. Tot estava perdut. Per salvar la pell, l’única solució era fugir en direcció a la frontera francesa i exiliar-se en el país veí. Tanmateix no els ho volien posar fàcil als franquistes i van decidir volar ponts. Així que els dos xicots foren els encarregats de posar dinamita sota el pont del Raval. Amb les forces republicanes en retirada, ells eren els únics que plantaven cara a l’enemic. Mentre baixaven per la carretera amb els explosius, unes dones des dels balcons els advertien que la primera línia dels “nacionals”, constituïda majoritàriament per moros mercenaris, ja era visible de lluny. “Deixeu-ho estar” “Marxeu o us mataran!”, imploraven. Però ells, com un últim acte de servei a la República, van continuar amb llur propòsit fins que, just quan eren al costat de la Creu del Terme, tocant al Riu d’Or, van rebre l’impacte mortal de les bales faccioses. No foren els únics a perdre la vida en aquella contesa: molts altres adolescents catalans que formaven part de l’anomenada “Lleva del Biberó” van morir-hi també. Aquells noiets lluitaven per les nostres llibertats i contra el feixisme. Tinguem un record per a ells.

 

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com