Històries de l’avi. El llop

Imatge: Getty

Quan era un noiet de deu o dotze anys solia acompanyar a l’avi per ajudar-lo en les feines de pagès; l’home estava content amb la companyia que li feia i a mi també m’agradava d’anar-hi ja que sempre em solia explicar alguna història que s’inventava per distreure’m. Abans es treballava de sol a sol, fins que gairebé que no s’hi veia. Si la terra era a la vora del poble, no calia llevar-se tan aviat, però si era més lluny, havíem de matinar per arribar al tros a l’hora prevista. Teníem un camp als plans de Claret, envistes de Santpedor i el pare, un any, va decidir plantar-hi ceps. Quan els mallols van estar a punt, l’avi que era un gran empeltador es va fer càrrec de tirar endavant la feinada d’empeltar tota la vinya. Hi anava cada dia i els dissabtes que jo no havia d’anar al col·legit del mestre Ardèvol, el solia acompanyar per ajudar-lo. Hi anàvem a peu perquè el matxo el necessitava el pare per fer el transport de vi i gra a Manresa. El pobre avi, arribava asclat a casa.
Un dia tot dinant a peu de barraca, em va explicar que a la vigília, mentre feia el camí de tornada a casa enfredorat i gairebé de nit, va notar a molt poca distància una companyia estranya. Es va témer que possiblement era un gos que anava perdut i el seguia per tornar al poble; l’home va pensar que ja li agradava que el seguís, li feia companyia. D’un cop, va notar que se li arrambava al panxell de la cama i es veu que es va mig esparverar. No portava cap bastó i li va fer un crit per intentar que s’allunyés. La bèstia va emetre un udol curt però no es va moure del costat de l’avi. Llavors, al tenir-lo tan a la vora es va adonar dels seus ulls clars, color de mel, lluint enmig de la foscor. Sembla un llop, va pensar mentre el so del cor se li va fer més fort que no pas el trepig de les seves passes. No vaig gosar fer ni dir res d’espantat que estava, em va confessar.
Com que el llop continuava anant-li al darrera, l’avi, va alleugerir el pas fins arribar a la pujada del cementiri; un pic va traspassar la carretera ja no el va veure més. Tot i així, fins que no va arribar a la vora del poble, just allà on s’intuïa la minsa llum dels primers carrers i les vidrieres de la fabrica Nova no va deixar de mirar enrere, cap rastre del animal. Més tranquil, xino-xano va anar cap a casa seva a l’altre punta del poble, cavil·lant i donant-li voltes el motiu pel qual un llop que sempre solen defugir la presència de les persones, l’havia seguit a ell i s’hi havia atansat tant. En la vida acostumen a passar coses molt estranyes. Ho explicaré al Miquel, va pensar.
—Avi, estàs segur que era un llop?— li vaig preguntar mentre ens escalfàvem les mans en la llar de foc de la cuina. Jo no n’he vist mai cap. La iaia asseguda en una cadira darrere nostre, escoltava parsimoniosa el conte que li explicava l’avi al net mentre pelava patates per fer la verdura. Era una dona de paraules ordenades i sempre deia el que es requeria per parlar amb un infant curiós com jo.
Es va posar les mans a la falda i amb veu bondadosa i dolça em va dir: Miquel, si l’avi diu que era el llop, és que ho era; n’ha vist uns quants al llarg de la seva vida i ja saps que ell no menteix mai. Tots els dies que vaig acompanyar l’avi a la vinya nova, estava al cas per si veia aquella enigmàtica bèstia. No va ser així, però tenia la sensació que uns ulls clars de color mel ens observaven curiosos i tafaners….L’avi se’l guitava de trascantó amb un somriure murri a flor de llavi…

Patates viudes
La iaia Dolores era una pubilla galana nascuda a Sant Bertomeu del Grau i filla de fondistes; En aquells temps magres i d’escassos medis, aquelles cuineres que sabien cuinar mot bé, havien de fer mans i mànegues per fer una cuina econòmica però contundent per atipar als carreters que circulaven aleshores per aquelles contrades. Aquest guisat de patates, la iaia, el va continuar fent sempre a casa. És un plat molt saborós que ens agradava a tots, a petits i grans.
Poseu una cassola al foc amb oli i hi feu un bon sofregit de ceba, all, tomàquet, cansalada virada i julivert tot picat ben petit. Feu-lo poc a poc fins que quedi com una confitura. Afegiu-hi les patates netes i tallades a daus grans. Poseu-hi sal, pebre, una cullerada petita de pebre vermell, una fulla de llorer, un tros de canyella i dos gots de vi blanc. Cobriu-ho d’aigua i ho deixeu bullir amb la cassola tapada. Per acabar el plat poseu-hi tres cullerades soperes d’all i oli negat.
Procureu comprar unes bones patates que no es desfacin.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin