0 Shares 237 Views

Fragment del llibre: m’agrada el teu clatell – 2

22 març, 2020
237 Views

M’hi vaig casar malgrat les males arts de l’Angelina, la companya de feina. En veure les atencions que tenia per mi el senyor Anastasi li va faltar temps per fer-li saber que, de tant en tant, l’amo del supermercat, el senyor Rovira, se m’emportava amb la seva moto. El senyor Rovira i el senyor Anastasi eren amics. El senyor Rovira estava casat, tenia sis fills, era d’Acció Catòlica i la seva dona semblava mig capellà rabiüt; estava engrescada a donar conferències a pares de família explicant-los la bona manera d’educar els seus fills.
El senyor Rovira em feia sentir molt malament quan m’obligava a pujar darrera la seva moto. Em portava als afores de la ciutat, m’arrambava contra un arbre i es masturbava. Em feia dir que si mai em casés llavors sí, llavors una nit havia de ser seva del tot. Les seves creences religioses, per sort, li impedien ficar-me-la dins, però només per descarregar prop meu –així ho deia ell- li semblava un pecat molt venial, del qual en quedava net amb quatre avemaries, ja que els homes tenen necessitats. Això ja se sabia i jo ho havia de comprendre. Em sentia mig pervertida pel fet de no gosar deixar la feina i engegar el senyor Rovira a la merda. El rumor que corria en boca de les altres dependentes era que ho havia fet amb totes. Només calia esperar que en trobés una altra que li fes més gràcia, que llavors ja em deixaria.
No sé què es van dir el senyor Anastasi i el senyor Rovira. Només sé que el temps que va faltar per casar-nos no em va fer pujar ni una vegada més a la seva moto. Un cop casada vaig dir adéu al supermercat del senyor Rovira i l’Anastasi va llogar per mi una botiga de bijuteria preciosa en unes galeries molt boniques a Barcelona, que era on ell vivia. Em va comprar roba de marca i jo mai havia fet tant de goig. Em vaig casar amb un vestit de núvia blanc fantàstic, de somni.
Era un fill únic que sempre havia viscut amb la seva mare. El seu pare havia mort durant la guerra civil espanyola; era del bàndol dels nacionals, dels guanyadors. La seva mare, la Roser, va tenir una paga de vídua i a més havia posat una merceria. El senyor Anastasi em va dir que de família només tenia un oncle que era capellà, un germà de la seva mare. Més endavant vaig anar descobrint que la Roser sempre havia estat voltada de capellans, que l’orientaven en els estudis del seu fill i en moltes altres coses…
Em vaig sentir una mica estranya el dia del meu casament, tant pel que feia a la relació que jo tenia amb la meva família com pels pocs amics de l’Anastasi, que jo no coneixia de res. Em sentia molt contenta, gairebé com una princesa, però alguna cosa se m’escapava i no sabia què era.
Ens va casar l’oncle capellà. Va ser un casament seriós, sense gresca, molt harmoniós. El banquet va ser de qualitat i molt elegant. Els meus pares van estar tota l’estona força callats, ma germana i el Rossend, el seu home, procuraven controlar la seva fillada perquè es portessin bé. L’avi , per desgràcia, feia mig any que s’havia mort i l’àvia…l’àvia, quan ja ens acomiadàvem, se’m va apropar a l’orella i em va dir sense que ningú ho sentís:
– Ja és de fiar aquest home? —– No vaig entendre si es referia a l’Anastasi o a l’oncle capellà.
Teresa Riquelme

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com