És inhumà tenir pietat de les mascotes i no de les persones que pateixen

Pensaments i reflexions d’un pobre mortal – Capítol 43.2

Continuo amb la història d’un home, la seva dona malalta i un gat. El Joan es va casar amb l’Amèlia als 24 anys. Ella en tenia 20. La va conèixer a la discoteca Mannix de Manresa al poc temps d’haver tornat de la “mili” i se’n va enamorar.
Era la més gran de tres germanes i feia de dependenta en una botiga; ell llavors treballava de tècnic electricista en una multinacional i es guanyava bé la vida. La cerimònia del casament va tenir lloc a l’església de Sant Fruitós i el banquet de noces el van fer al restaurant del Mirador de Montserrat, a Santpedor. Després, com tot matrimoni, van intentar tenir fills però aviat es van adonar que a ella li costava molt quedar embarassada. Amb tot, va sofrir dos avortaments i, degut a això, va caure en una profunda depressió. El Joan patia més pel daltabaix psíquic de la seva esposa que no pas per la dificultat que li donés un fill. Uns anys més tard l’Amèlia va començar a tenir problemes greus de salut i l’ingressaren a l’hospital. Pels símptomes que li van detectar no hi hagué cap dubte: tenia una esclerosi múltiple avançada contra la qual, per desgràcia, no hi havia remei possible.
Però tornem a l’època que el Joan i l’Amèlia van adoptar el mixet: va resultar que era femella i li posaren el nom de Mimí. Aviat es revelà com una bona caçadora i esdevingué habitual trobar al jardí un ratolí sense potes ni cua, una sargantana decapitada o les plumes ensangonades d’un pardal. Naturalment ho feia per instint, com si jugués, sense tenir consciència que el seu “joc” acabava fatal per a les seves preses. A banda d’això, era una gateta molt polida que en tot moment es netejava la cara amb la pota o es llepava el pèl del cos. Feia llargues migdiades al costat de l’Amèlia o bé a la seva falda fins que tornava el seu amo i li donava el pinso.

Als matins s’havia acostumat a saltar damunt el llit del matrimoni quan sonava el despertador i li agradava jugar amb el Joan minuts abans que es llevés. Ell, en els darrers anys i degut a l’empitjorament de l’estat de salut de la seva dona, havia llogat els serveis d’una assistenta marroquina que tenia cura de la malalta i de la casa durant el dia. Gràcies a la seva ajuda, el resignat espós podia estar més tranquil i disposar de temps per anar a comprar i ocupar-se d’altres feines. Ja feia 28 anys que l’Amèlia patia l’esclerosi múltiple i en els darrers mesos s’havia convertit gairebé en un vegetal; no parlava, no tenia força a les mans i, degut a la seva veu inaudible, li era molt difícil comunicar-se amb el marit. Només un parell d’anys enrere encara podia bellugar-se una mica i pronunciar algunes paraules comptant que el Joan estigués ben pendent del que volia dir. Tanmateix, el seu estat actual deprimia qualsevol ja que la pobra, esfondrada en la seva cadira de rodes o estirada en el llit, era incapaç de fer-se entendre. Aquest daltabaix físic l’angoixava moltíssim i encara la deprimia més. El Joan, d’ençà que es va jubilar, conscient que la greu malaltia de la seva dona arrossegava la seva vida també, passava llargues estones amb ella. Encara que no li respongués, li explicava les anècdotes del dia, algunes de força gracioses. Però l’Amèlia romania quieta, apagada i amb l’esguard absent. Només la Mimí se’l quedava mirant embadalida i li feia un miol cofoi mentre esperava les seves carícies. Amb el pas dels anys la gateta també va envellir i començà a patir els problemes propis de l’edat: tenia males digestions, el seu pèl havia virat a un color amarronat lleig, anava feixuga i de vegades li costava de respirar. El Joan, en donar-li la ració diaria de menjar, es va fixar que hi veia poc ja que s’entrebancava sovint amb el plat o abocava sense voler el pinso al terra amb les potes. “Apa, el què faltava, ara la gata cega i tot!”, es planyia. La va dur al veterinari i en dir-li que ja anava pels 17 anys, l’especialista en mascotes li va fer veure que la gateta arribava a la fi del seu cicle vital. Li va proposar de sacrificar-la però ell s’hi va negar en rodó; va agafar la Mimí en braços i se la va emportar a casa. Un parell de setmanes després la mixa va desaparèixer i, per molt que s’esforçava, no responia a les seves crides: “Mimí…Mimí…”. La va cercar per la cuina, pel saló-menjador, pels dormitoris i pel jardí, sobretot pels llocs on ella es movia habitualment i no la va trobar. Finalment la va descobrir per casualitat darrere la rentadora, enmig dels seus propis excrements. Sembla que la pobra cercava a les palpentes la gaveta amb la sorra per fer les seves necessitats i va passar-hi de llarg. El Joan la va ben netejar, li va desfer el pèl encartronat de la panxa i la va ficar dins una capsa de fusta amb un coixí cobert amb una manteta de llana perquè estigués més còmoda; va deixar l’improvisat llitet en un racó de la cuina i se’n va anar a dormir. L’endemà va veure que la gateta havia sortit del seu jaç i avançava pel terra amb molta dificultat, arrossegant les potes del darrere. Fou llavors quan ho va tenir clar: portaria la Mimí al veterinari perquè li fés l’eutanàsia. No volia que la seva mascota patís més. Va agafar el cotxe i se n’hi va anar. Va estar al seu costat fins a l´últim moment, quan el veterinari, mitjançant una segona punxida, li injectà el fàrmac que aturaria el seu cor per sempre. Li va acariciar el caparró i li va semblar percebre un miol d’agraiment abans de morir.
Dins un silenci pesant en el qual tan sols se sentia el dringueig de les gotes de pluja contra el vidre de la finestra, el Joan recollí el cos sense vida de la Mimí, l’embolcallà amb un drap blanc i se l’emportà per enterrar-la en un racó del jardí de casa seva. Va encarregar una petita làpida de marbre amb el seu nom i al damunt hi va posar una figura d’alabastre que representava un gat. Era el seu reconeixement per tants anys d’amor i fidel companyia.
Assegut al saló de casa seva davant l’Amèlia, veient-la tan desfigurada pel dolor, tan macilenta, tan silent i tan postrada en la seva cadira de rodes mentre afora discorria la vida com si res, el Joan es preguntava com era possible que fóssim tan inhumans com per no deixar morir dignament una persona vençuda per una cruel malaltia, a la qual mantenien viva a base de drogues i de medicaments de dubtosa eficàcia.
“Com podem ser tan cruels?”
Era una pregunta retòrica que posava en evidència tota la mesquinesa i la hipocresia d’una societat que no sent compassió ni misericòrdia per les persones que pateixen un mal irreversible. “Com podem ser tan cruels?” mormolava una i altra vegada amb amargura tot guaitant la seva dona consumir-se sense remei. Pensà en la Mimí i en la sort que havia tingut en comparació amb ella.
Mentre les darreres llums del dia s’apagaven i bona part del saló queia submergit en la penombra, el Joan, aclaparat per pensaments contradictoris, esclatà en una rialla irreprimible que acabà en plor.