En Max era un nen de 6 anys que vivia amb els seus pares en una urbanització de luxe. Era un infant rosset, d’ulls clars i de gràcil figura. Com que els seus progenitors el van tenir quan ja superaven la quarantena, van decidir no temptar la sort amb un altre embaràs i es conformaren amb un sol fill, al qual abocaven tot l’amor, mimaven i donaven via lliure a tots els seus capricis
El vailet pujava sa i feliç. Son pare era gerent d’una empresa i la seva mare, advocada. Per tant, entraven uns bons sous a casa i a ell no li mancava res. Precisament, a causa de les obligacions laborals dels seus pares i per tal que algú en tingués cura mentre eren fora, van optar per llogar els serveis d’una mainadera que no sols s’ocupés del nen en les seves necessitats i portar-lo i recollir-lo a la parada de l’autobús escolar, sinó que mantingués la casa on vivien neta i ben endreçada. Després de posar uns quants anuncis en diversos mitjans i rebre la visita de fins a sis candidates, al final triaren una noia boliviana de 24 anys amb un fill petit. Segons va explicar ella mateixa als seus contractants, havia aterrat a Madrid-Barajas feia dos anys com a turista però en realitat cercava una feina. Quan va aconseguir-ne una més o menys estable en una empresa de serveis, va llogar un dormitori en un habitatge compartit a Canovelles i va fer venir el seu fill. Com a mare soltera, la Rigoberta, que així s’anomenava la noia, tenia mala relació amb la seva família de Cochabamba i darrerament el nen havia viscut en condicions molt precàries a casa d’una amiga. El vailet es deia Alfonso José i tenia 7 anys, un més que en Max. Era menut i trapella, de pell olivàcia, cabells negres tallats curts, i ulls grossos i brillants. Tot i el seu origen quètxua i malgrat no haver anat mai a l’escola, es feien evidents les instruccions rebudes de sa mare i, quan l’acompanyava a la casa de “los señores”, es mostrava sempre dòcil i bon minyó.
Per Nadal, els pares d’en Max van donar un petit aguinaldo i 15 dies de festa a la Rigoberta per tal que pogués estar amb el seu fill i compartís amb ell la joia i la il·lusió d’aquells dies. Amb els diners extra rebuts va comprar-se unes sabatilles noves per a ella, i un jersei de llana i uns mitjons per al seu nen. Cal dir que els regals i les joguines que tots els infants somnien per aquelles dates no eren a l’abast de l’Alfonso José. És més, ni se’ls imaginava ni els esperava. Mentrestant, en Max, amb l’ajuda de sa mare, ja havia escrit la carta als Reis de l’Orient amb una llarga llista de regals, confiant que aquell any fossin més generosos que mai. S’havia portat bé, aprenia molt a l’escola i havia progressat força amb l’anglès.
El dia 5 de gener a la tarda en Max i els seus pares anaren a la ciutat de Granollers per a veure passar la cavalcada dels Reis. Dalt de tres carrosses ben guarnides, amb profusió de garlandes lluminoses i música nadalenca, Ses Majestats Melcior, Gaspar i Baltasar romanien asseguts en trones fastuoses i, d’allà estant, saludaven la gent mentre la canalla recollia les llaminadures que anaven llançant unes noies disfressades de princeses mores des dels carruatges curulls de paquets de totes mides i colors, lligats amb llaços i custodiats per patges. L’Alfonso José era un dels infants que es jugaven el físic recollint caramels en plena calçada i també un dels que en va replegar més. Content com un gínjol, els guardà dins una bossa de plàstic. En Max, per la seva banda, estava assegut a coll-i-be sobre les espatlles del pare veient passar la desfilada, embadalit per la màgia del moment. Enmig de la multitud apilada a les voreres no deixava de saludar els Reis amb les mans perquè s’adonessin de la seva presència.
Un cop tornat a casa se’n va anar a dormir d’hora. Prèviament i acompanyat dels seus pares, havia deixat les sabatetes al porxo, un plat de moresc i un cossi d’aigua per als camells. Estava frisós i li va costar agafar el son. Davant la mare que seia al costat del llit i l’acaronava, insistia impacient si havia anotat bé, en la carta a Ses Majestats, les descripcions de les joguines, la referència i el nom del fabricant.
L’endemà el vailet veié acomplerts els seus desitjos amb escreix: un munt de paquets omplien el porxo i ell els anà obrint un a un, excitat i nerviós per no poder-ho fer amb tots alhora. Sí, sí, aquella vegada els Reis l’havien escoltat i li havien dut els dinosaures sol·licitats, els puzles, el Porche, el BMW, el Ferrari i el Lamborghini, el tren teledirigit, el camió Volvo amb el seu remolc i el patinet. No havia demanat cap cotxe policia ni ambulància perquè ja en tenia tres de cada. Es passà tot el dia entretingut amb les noves joguines fins que se’n va atipar.
El dia 7 la Rigoberta es reincorporà a la feina acompanyada del seu fill. Era festa al col·legi i en Max acabava d’esmorzar. Les joguines estaven escampades pel seu dormitori i no tenia ganes de tornar-hi a jugar. Garrepa, tampoc volia compartir-les amb l’Alfonso José. Aquest, tan bon punt el va veure, li donà un grapat de caramels i després sortí al jardí tot sol a jugar a les xapes. En Max el seguí. “Puc jugar amb tu?” Va demanar-li. “I tant!”, li va respondre l’altre. I començaren a jugar plegats. Tot i el fotimer de joguines rebudes, al noi de casa bona li feia gràcia aquell joc tan humil. Els seus pares flipaven.
