m’he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m’agrada la taula,
ara un pessic d’aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,
què dieu d’aquest lluç,
és sorprenent el fet d’una cirera.
m’agrada així la vida,
aquest got d’aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
aquest pètal
allò
una parella que s’agafa les mans i es mira als ulls,
i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,
com passerell,
aquell melic,
com la primera dent d’un infant.
Vicent Andrés Estellés
La felicitat de les petites coses, aquelles que sembla que no tinguin importancia, però ens omplen de goig quan ens posem a mirar-les.
No, a la plenitud; sí, als detalls: un pètal, una parella que es mira als ulls, una cirera, una jove qualsevol que passa pel carrer, un pessic d’aquesta salsa, un all tendre… Tot en petit; sempre en minúscula.
Tot el poema és un cant a la vida i, l’últim vers, a una vida que comença.
Vicent Andrés Estellés (1924 – 1903) és una de les veus líriques més importants de la segona part del segle XX. Gran renovador de la poesia al País Valencià. Ell es considerava continuador dels grans poetes del segle XV: Ausiàs March, Joan Roís de Corella… Va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a 1978.
