El petit comerç

Miquel Puig Soler 13 de desembre de 2023

278 Views

En els darrers anys els petits negocis familiars han disminuït de forma alarmant. La quantitat de locals comercials que resten tancats en molts pobles i ciutats és una mostra evident del que esta passant amb aquests tipus de negocis. Recordo de jovenet que aquests comerços, la majoria regentats per gent del poble, eren autèntics tresors que no només enriquien l’economia local, sinó que també mantenien encesos elements de cohesió, de convivència i d’amistat entre els veïns.

El petit comerç no és sols el lloc per anar a comprar; moltes vegades sol ser el punt on es poden establir autèntiques relacions d’intimitat i d’afecte. La persona que ens atén quasi sempre ens coneix pel nom i té idea de qui és la nostra família. També sap quins solen ser els nostres hàbits a l’hora de cuinar per als de casa, motiu pel qual, amb tota confiança, és lògic que ens recomani alguns dels productes que té en estoc i que ens poden interessar. I mentre et despatxen, cada dos per tres, les converses s’encarrilen a compartir xafarderies i històries, algunes intranscendents, que fomenten aquell punt exultant d’entusiasme que tant ens agrada i necessitem per esbargir-nos. Aquestes relacions cara a cara amb la mestressa o amb la dependenta que ens diu bon dia, com et va, que fa la teva mare, o ens surt amb qualsevol altra tafaneria divertida, són una connexió humana que no té preu.
És una llàstima que sigui tan complicat tirar endavant la tasca de posar en marxa un negoci, pels diversos entrebancs que es troben constantment, bastant enredats de solucionar. Cal constatar que la irrupció cada vegada més intensa de les grans superfícies comercials, les cadenes de franquícia i les compres per internet fan que la competència sigui cada vegada més ferotge. La dinàmica actual dels hàbits de la gent que a l’hora de fer la compra que prefereixen anar als grans supermercats on troben de tot, tampoc hi ajuda gens ni mica. Són molts els factors que estan en contra de la iniciativa privada d’alguns comerciants valents que voldrien treballar pel seu compte. A pesar de tot, crec que s’hauria de buscar una solució per salvaguardar que aquests petits establiments, abans tresors dels nostres costums més ancestrals, vagin desapareixent de les nostres vides.

El petit comerç dona vida i vitalitat al poble i és un element que reforça l’esperit de convivència entre el veïnat. Els comerços locals han de ser un aparador visible on s’hi puguin trobar la majoria dels articles necessaris per la quotidianitat de la nostra vida. I encara millor si els pagesos de la zona, poguessin vendre els seus productes de proximitat i guanyar-se la vida amb l’esforç del seu treball. Crec que aquest és un tema important que valdria la pena plantejar-se. Des de l’Ajuntament s’han de promoure polítiques actives que facilitin la instal·lació de nous comerços, encoratjant i ajudant a qui tingui l’ardidesa de treure’s la pols de l’esquena a l‘hora d’engegar qualsevol activitat de progrés i de riquesa.

Hem de deixar a mans dels xinesos, dels pakistanesos o de la gent que vingui de fora de Catalunya el control d’un comerç que anys enrere va marcar l’economia i el benestar del nostre país?

Sant Fruitós, com altres pobles de la geografia catalana és un indret integrador i dinàmic, on les persones hi volen viure amb pau, amb seguretat, i necessiten disposar de serveis necessaris i adequats, com són les zones verdes, amables i boniques per els infants i per la gent gran. Pregunto, per què no podrien haver-hi també botigues ben endreçades comandades per gent amable i atenta on hi poguéssim adquirir el que necessitem?
Això no passarà, oi? Soc un iaio romàntic i somiador. Si fos jove…
De petit la mare em solia donar un paperet i em deia. Miquel, vés a cal Fustaret i li dius a la Benita que et doni això que he apuntat en aquest paper, ja passaré a pagar. Tres talls de cansalada virada, mig quilo de fetge, dues freixures, i una terça de sang quallada de be. Els dimecres, la iaia solia fer una cassola de “coradella” que el pare i l’avi deien que era boníssima. Ara sembla una menja prohibida. No sabeu què és, oi? La Benita, amable i cordial, m’ho preparava amb cura i ho embolicava en un paper d’estrassa. Vés amb compte amb els gossos, em deia.