En un poble del Bages d’abans de la guerra hi vivia un senyor ric i poderós que, a més, n’era l’alcalde. Aquest home havia acumulat una gran fortuna a base de tripijocs i negocis foscos, i tenia el costum de guardar provisionalment els guanys de la setmana dins una coixinera al capdavall del llit on dormia, sota els llençols, abans de portar-los al banc.
En aquell temps era costum d’airejar la roba de llit de tant en tant i, un matí, la seva dona, com qualsevol mestressa de casa, es posà a la feina: primer agafà la vànova i la va treure al balcó per espolsar-la; després tornà al dormitori i feu el mateix amb els llençols: agafà el de sobre d’un braçat i, sortint un altre cop al balcó, el va estendre a la barana i el sacsejà de valent. Però vet ací que, sense adonar-se’n, junt amb el llençol s’havia endut la coixinera amb el feix de diners que tenia guardats el seu marit i, en desplegar-lo, el valuós paquet li va caure al buit fent un soroll somort en xocar contra el terra.
Casualment, sota el balcó de la casa de la família benestant hi jeia un gos molt llest i trapella que pertanyia als veïns del costat i que, en sentir la caiguda del fardell a un parell de metres d’on ell es trobava, aixecà les orelles i obrí els ulls, pensant en la seva imaginació de vell rapinyaire que potser algú havia abatut un ànec o una cigonya amb l’escopeta i que, en el seu descens en picat, havia anat a raure just davant seu. Sense pressa, es va aixecar i s’apropà a aquell embalum tan estrany per ensumar-lo. En percebre que no era ni carn ni peix el recollí amb la boca i tot xino-xano el va portar, no pas a la primera planta de la casa on vivia ell amb els seus amos, sinó que, segurament, per mandra de pujar els 17 esglaons, preferí dipositar-lo a la llar dels veïns que vivien en una planta baixa, dos números de carrer més enllà d’on va caure la coixinera. La mestressa de la casa estava fregant el terra de l’entrada i havia deixat la porta mig oberta per tal que les rajoles s’eixuguessin ràpid. Indiferent a la feina de la dona, el gos penetrà dins l’habitacle com si fos casa seva i deixà la coixinera en un racó. Un cop acomplerta la tasca, en sortí i tornà a arrecerar-se sota el balcó de la família opulenta fent un gros badall. La veïna, que acabava de guardar els estris de neteja a la cuina, va clissar l’animal mentre eixia de casa seva; estava a punt de renyar-lo per haver gosat trepitjar el terra encara moll, quan li cridà l’atenció aquell estrany embalum que havia deixat el quisso en un racó de l’entrada. S’hi va atansar amb curiositat i pensà que tal vegada era un coixí farcit de fulles de moresc. El va agafar i el sospesà; en adonar-se que pesava qui-sap-lo, va obrir-lo per veure el seu contingut i hi va descobrir un bon grapat de diners. “Maria Santíssima! D’on ha sortit això?” Es preguntà la pobra dona obrint els ulls com taronges. No va tenir esma de comptar els bitllets però estava convençuda que allà hi havia uns quants milers de pessetes. Per descomptat que mai de la vida no havia vist tants diners junts. Va deixar el paquet sobre la taula i començà a fer conjectures sobre la seva procedència. Nerviosa, tragué el cap a fora i va veure el gos ajagut sota el balcó de la casa de l’alcalde, dormint plàcidament. “Esperaré que vingui el meu home i li demanaré què en fem d’aquests diners que no són nostres”, va pensar. Com a persona senzilla i honrada que era, ni se li va passar pel cap apropiar-se’ls car sabia que tenien amo i que els estaria cercant desesperadament. El millor que podien fer era portar-los a l’Ajuntament, en la confiança que el seu propietari aniria a reclamar-los de seguida.
Però el seu espòs, que era jornaler, no tornava fins al vespre i això la feia estar intranquil·la. Al cap d’una estona sortí al carrer i va veure la dona de l’alcalde tota amoïnada, cercant alguna cosa pels racons de la vorera, davant la indiferència del gos. “Bon dia, que heu perdut res?” li va demanar la veïna. La dona, visiblement nerviosa, li va respondre que li havia caigut una moneda d’argent i que intentava recuperar-la. La veïna, en la seva candidesa, de seguida relacionà la moneda amb la coixinera i no s’ho va poder callar: li va dir que feia un parell d’hores que el gos dels veïns del costat, sí, aquell que jeia tan feliç sota el seu balcó, li havia deixat a l’entrada un paquet embolicat amb una funda de coixí… “Això mateix és el que estic buscant !!!”, va tallar-la l’esposa del batlle sense deixar-la acabar de parlar. La veïna no va dubtar gens ni mica de la sinceritat de la seva interlocutora i anà a recollir el paquet per a lliurar-li. La propietària dels diners li donà les gràcies i li demanà que sobretot no parlés amb ningú d’aquell assumpte. Que quedés entre elles dues. Dit això va tornar a casa seva amb la coixinera ben agafada entre les mans.
Quan cap al tard va tornar el marit jornaler a casa, la seva muller li va explicar fil per randa la història del gos i la coixinera; l’home, que igual que mig poble ja sospitava dels negocis bruts de l’alcalde, va respondre-li que era una llàstima que no hagués dut els diners a l’Ajuntament, car n’hauria parlat amb un amic seu regidor d’un partit d’esquerres, i ben segur que se n’hauria armat una de grossa a la sala de plens.
