Soc dona. És així i ja està. A la nostra espècie hi ha dos gèneres: el masculí i el femení. Com a la majoria d’espècies animals. És cert que això només em defineix en part. Però em defineix. I em sap greu pels fabuladors de teories altament extravagants al respecte, però això no es pot canviar. Està escrit a l’interior de totes les cèl·lules del cos. Evidentment que tothom es pot sentir com vulgui, creure que és qui vulgui i estimar qui vulgui, només faltaria! Justament això és el què als «sàpiens» ens diferencia com a espècie: la nostra capacitat de fabulació. Això ens ha permès de crear, però també de destruir. Fer coses brillants i coses terrorífiques.
Les instruccions de fabricació de cadascuna de les cèl·lules posa que ets un espècimen d’un gènere determinat. I imaginar, creure o sentir diferent, és legítim, bonic, curiós, posa l’adjectiu que més et sembli, però no canvia la realitat. Per això quan veig en formularis el típic: marca amb la creueta si ets: home, dona o un «no binari» o un «no ho sé». Faria tornar a classe de ciències de primària la persona que ha escrit la pregunta i la que contesta que no és ni dona ni home. No et demanen com et sents, et demanen què ets!
De totes maneres entenc que la gent estigui confosa. A mi també em va passar… però de molt petita, devia tenir 5 anyets, i sí, ho confesso, hi va haver una època en què volia ser un nen. No perquè tingués cap conflicte de gènere, sinó simplement, perquè em vaig adonar de manera precoç que ser del gènere masculí tenia més avantatges. El poder era masculí i les dones, en general, socialment eren relegades a papers secundaris. Directius, alcaldes, presidents, metges, pràcticament tot eren homes. Com que jo, amb el meu cervell pragmàtic, també volia gaudir d’aquests avantatges, vaig començar a parlar com si fos un nen, fent la concordança en masculí: deia que estava cansat o content, en comptes de dir cansada o contenta. Us faré un spoiler. No va funcionar. Tot continuava igual, i ho vaig deixar córrer de seguida. Ser una nena era més pràctic, ja que realment era el que era. No calia que em compliqués la vida, que ja és prou revirada per si sola.
Jo estava en fase de construcció de la personalitat. També diuen que estan en aquesta fase uns homes que han marcat la casella de «dona» per poder passar les proves de bombers més fàcilment. Ara diu que els investiguen. No cal que ho facin. Són molt llestos i tenen molt clar el què volen. Els que no tenen res clar i haurien d’investigar, són els que deixen que un espècimen XY marqui la casella «dona» només perquè li doni la gana. Ara els espavilats passen per davant de les dones! Més masclisme en nom de la protecció de les sensibilitats. Au! Aneu tots a mocar la iaia!
El fet d’adonar-me de manera precoç de la diferència social de gènere m’ha fet molt sensible a aquest tema. Salto a la mínima. Per això no suporto el vel islàmic. No puc amb ell. És visceral. És el símbol del sotmetiment total del gènere femení al masculí. Et diu que ets inferior perquè ets dona, quan l’home ho és tot. Que no pots banyar-te, que no pots anar d’excursió, que ets menys o que no ets ningú. I això no és cultura. Tampoc és religió, la religió es porta al cor i al pensament. Això és masclisme pur i dur. I no! No hauríem de permetre el vel a les nenes de petites. Estan en construcció i creixeran sotmeses, potser els hi haurem d’ensenyar a marcar la casella «home» per ser dones lliures. Mira… Potser al final encara tindrà un avantatge poder ser el què vulguis…
