0 Shares 156 Views

Crims a Sant Fruitós (capítol XXVII)

7 d'agost de 2022
156 Views

 El final ja arribava i jo n’era conscient, sabia el que m’esperava i ho veia com un nou començament després de prendre una de les decisions més importants de la meva vida, unir-me a la policia. Aquella decisió m’havia portat a conèixer la Laia, a sentir-me important i suficient per fer el que feia.

Seguíem amb la policia de Cardona, esperant els resultats de la identificació del cotxe que havia escapat del castell.

Un home d’uns 50 anys va apropar-se a nosaltres i es va presentar com a sergent Mullit, ens va donar la benvinguda i ens va acompanyar a una sala privada.

  • Primer de tot m’agradaria donar-vos les gràcies per l’ajuda que ens proporcioneu a l’estar aquí com a consultants. Us demanem que us poseu a revisar l’informe de la mort de la nostra víctima Paula Satín mentre no tenim resultats de la identificació.

El sergent va marxar poc després deixant-nos unes carpetes tant per a la Laia com per a mi. Vam passar-nos unes quantes hores revisant els documents sense trobar res, estava clar que la Paula havia estat empesa des de la torre però el seu cos no donava més informació. Vam parar una estona per prendre un cafè, ja que ens feia mal el cap, i mentre ens l’estàvem servint, l’oficial Garcia es va apropar per dir-nos que ja teníem la identitat del conductor del cotxe que havia fugit. Pau Ferrer era la persona que conduïa el cotxe que s’havia escapat de la torre del castell de Cardona el dia abans deixant a una pobre noia tirada a terra, morta.

La policia va fer un registre a casa seva i el van trobar penjat a la seva habitació, amb una nota explicant el que havia fet, demanant perdó a la família de la víctima per haver-la matat i explicant que tot havia estat un accident.

No aprens a superar mai una mort, simplement aprens a viure amb ella. I era el que a mi em passava, però no podia viure més veient com persones desgraciades li prenien la vida a persones innocents, així que la meva decisió estava presa des de feia temps. Un cop a l’habitació del castell, vaig preparar-ho tot per quan la Laia arribés. Un cop va entrar per la porta va trobar tot un camí amb pètals de rosa vermells que guiaven cap al centre del llit, allà hi havia una carta on posava tot el que sentia per ella, com hi havia moments en que em posava a mirar-la sense que ella se n’adonés i no em podia creure que estava amb mi, mentre la llegia amb llàgrimes als ulls, em vaig posar al seu darrere amb la caixeta a la mà i amb un genoll recolzat a terra. Es va girar i em va veure, els seus ulls es van il·luminar al veure l’anell que aguantava la caixeta que tenia a les mans.

  • Laia, sempre se m’ha vist com una persona de poques paraules, però ara mateix i després de tot el que t’he dit a la carta no em queda res més a dir-te a part de que t’estimo més del que les paraules poden descriure i que vull passar la resta de la nostre vida junts. Així què, et casaràs amb mi?

Ella em va dir que sí amb llàgrimes als ulls.

Així va ser com moltes males decisions em van portar al millor moment de la meva vida.

 

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Foto record
64 views
64 views

Foto record

Jaume Grandia - 28 de setembre de 2022
Recordem la gent del poble
41 views
41 views

Recordem la gent del poble

Ignasi Sala Guitart - 28 de setembre de 2022
Mig, mitjà, medi?
53 views
53 views

Mig, mitjà, medi?

CNL Montserrat - 27 de setembre de 2022
Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com