CANT ESPIRITUAL

Imatge: www.fundaciopalau.cat/josep-palau-i-fabre/biografia-josep-palau-i-fabra/

No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu,
que sovint parlo i t’imploro com si existissis.
Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a
creure en tu – i penso creure en tu quan no crec en ningú.
Però després em desperto, o em sembla que em desperto, i
m’avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu
que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.
¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?
¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà tot un
son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Despertaré algun dia
d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí, la veritable vida, on la
vetlla i el son siguin una mentida?
No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de
mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu. Quina forma
d’amor més estranya i més dura! Quin mal em fa no poder dir-te:
crec.
No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d’aquest engany
d’una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis
mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense paraules, tot
el meu ésser pugui dir-te:
Ets.
JOSEP PALAU i FABRE

A principis del segle passat Joan Maragall va escriure un dels seus poemes més significatius: “Cant Espiritual”. En aquells versos, el poeta, catòlic practicant, es dirigeix directament a Déu, de tu a tu, acceptant la seva condició de mortal davant l’infinit poder del Senyor. El poema de Maragall era una oració, una pregària (el trobem moltes vegades a les esqueles). Palau i Fabre, parteix de la mateixa idea, però amb una variant molt clara: davant els fets històrics del segle XX, desastres com la Guerra Civil Espanyola, la Segona Guerra Mundial… el poeta intenta entendre què ha fet Déu i què no ha fet permetent aquests esdeveniments. Palau no troba explicació raonada a les preguntes que es fa. Expressa la necessitat de creure i cerca una resposta a un “Tu” que no dona senyals de vida. Repeteix moltes vegades: “no crec en tu, Senyor”, però quin consol seria que donessis senyals d’existència. Palau ho viu com una situació neguitosa que va augmentant en cada vers.
Estem a 1950, ell està a París, a l’exili. La societat encara no ha digerit el caos de la guerra europea. Es van descobrint l’horror dels camps d’extermini; la guerra freda és fet real; les idees existencialistes de Sartre i de Camus dominen el pensament filosòfic; es respira tristesa, dolor, desolació… Caldrà esperar la nova dècada, anys seixanta per trobar una escletxa d’optimisme a la vida…
Josep Palau i Fabre (1917 – 2008) poeta, dramaturg, narrador, premi d’Honor de les Lletres Catalanes 1999, era un gran coneixedor de la vida i obra de Picasso.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin