Aquesta observació m’ha vingut al cap en veure sovint, en diferents llocs dels municipis que circumden la Urbanització on visc, que un dia sí i l’altre també aguaito astorat com n’arriba a ser d’aplicable la nostra vida quotidiana.
Qui no veu, a les nou del matí, quatre cartons i un parell de caixes buides fora del contenidor blau i, al cap d’un parell d’hores, hi ha bosses plenes, algunes sense lligar, plàstics, cadires i peces de roba a terra, sense que necessàriament els contenidors estiguin plens. És ben bé que brutícia crida brutícia.
Qui no ha vist caminant pels afores, enmig de camps i de vinyes quatre fustes en un racó del bosc i, al cap de pocs dies, les mateixes fustes colgades de sacs de runa, matalassos, neumàtics, cadires velles i, de vegades, fins i tot alguna nevera?
Encara que la majoria de poblacions tinguin deixalleries fixes o mòbils, no hi ha res a fer. La brutícia crida brutícia.
Els ajuntaments ja no saben com fer-ho per solucionar el problema d’eliminar la porqueria del seu terme, malgrat que no paren de canviar d’estratègia buscant la manera de resoldre’l.
D’aquestes accions que els podem constatar en el nostre dia a dia, també cal ressaltar-les en les pintades a les parets o les restes no recollides d’un berenar en una font o en un parc de la quitxalla.
Si els ajuntaments no tinguessin cura de netejarho, al cap de poc temps es convertiria en un petit abocador.
Visc gairebé als afores, i el carrer que dona a l’entrada de casa l’anomeno– “el carrer de les cagarades” perquè el primer que fa la gent que viu aquí és anar a passejar els gossos cada dia; quan arriben davant la porta de casa i comença el camí de terra, els lleven la corretja i au…, a cagar s’ha dit!
La majoria d’ajuntaments són conscients d’aquest fenomen, i cada cop inverteixen més en neteja i a fer crides constants al civisme per fer un bon ús dels espais públics.
Posen papereres, més bosses de plàstic, contenidors selectius…
Fins hi tot, comencen a posar multes a qui enxampen practicant accions incíviques, com anar amb patinet per allà on no toca, pixar en qualsevol lloc o no recollir les caques de gos.
Segurament encara ens calen més campanyes de conscienciació, és cert, però crec que començaria a ser hora que tots plegats aprenguéssim a fer les coses millor i a tenir més cura aquest món tan bonic en el que vivim, per aconseguir que sigui més net i més amable per a tothom.
Bacallà tot l’any, però ben dessalat.
Cada vegada es consumeix més bacallà congelat perquè n’hi ha que és prou bo, més econòmic i més ràpid de preparar. Tot i així, l’opció de molta gent és comprar el de tota la vida: El salat.
Si és així, ens reporta una feina extra, ja que haurem de dessalarlo i tornar-lo comestible. La primera cosa a tenir en compte és la mida i el gruix del tall. Els talls gruixuts de quatre centímetres o més un cop dessalats, necessiten quatre o cinc dies de nevera per deixar-los en el punt idoni. Els traieu tota la sal i els poseu en un estri cobert d’aigua 24 hores a la nevera. Canvieu l’aigua i els deixeu 24 hores més. Ja veureu que ha augmentat de volum i són més blancs. Els escorreu, els torneu a cobrir d’aigua i els deixeu un altre dia sencer— sempre a la nevera. Tres hores abans de cuinar-lo, en traieu altre cop l’aigua i els renteu bé. Pessigueu-los per la part de dins per comprovar que estan al punt. Els assequeu amb un drap i fregiu els talls ben enfarinats en una paella amb abundant oli d’oliva i amb el foc ben roent. Un cop arribats en aquest punt ja us els podeu menjar. Us dono una recepta d’un plat de bacallà molt bo que feia la iaia. De vegades la veia fullejar el llibre del gran cuiner català Ignasi Domènec que tenia en un calaix de la cuina. Li agradava molt i solia seguir els seus consells.
Bacallà a la Talamanquina
Aquesta és una recepta de bacallà que solia fer gairebé cada dijous i hi posava tanta ciència que el pa volava de la panera per sucar-lo en aquell suquet tan ben fet i saborós. Un cop fregits els talls, els col·loqueu en una cassola de terrissa. En una paella a part, amb abundant oli sobrer de fregir el bacallà, feu un sofregit de ceba trinxada, tomàquet, quatre grans d’all pelats i laminats, una mica de canyella i una cullerada de postres de pebre vermell Quan tingueu el sofregit al punt, hi poseu un got de vi blanc i un d’aigua. Quan comenci a coure hi afegiu un bon grapat de panses o prunes i mig ou dur per cap. Piqueu al morter deu ametlles, un gra petit d’all i unes fulles de julivert; ho escampeu pel damunt. Deixeu-ho coure tot junt deu minuts, a poc a poc. La iaia acompanyava aquest plat amb uns bunyols que feia amb farina, rovell d’ou, llet, i una mica de mel. Calia omplir la panxa de la família, que llevat del diumenge, treballaven de sol a sol. Evidentment, també podeu fer aquest plat amb bacallà congelat.
Espero que us agradi.
