Flaixos gastronòmics

Miquel Puig Soler
Lectura de 7 min

Sovint, solem malbaratar part dels aliments pels quals hem hagut de pagar uns diners, i inconscientment, deixem d’aprofitar una part del producte que hem comprat; algunes vegades perquè no ens fa prou el pes, per pura rutina, també pel desconeixement del valor que li podem donar, o per la senzilla raó que no ens calen aquelles sobralles per preparar el menjar que tenim al cap, desaprofitant-ho sense miraments. Apa, cap a la brossa!! Això passa amb diversos productes, però si considerem per exemple, un producte car com ho sol ser el peix, el tracte que algunes vegades donem al que considerem deixalles, no és el correcte. Les escates és clar que s’han de deixar de banda, però les espines les podem aprofitar per fer brou per una sopa o per confeccionar una salsa verda, o marinera.

- Anunci patrocinat -

Vaig a comprar peix gairebé cada dia i observo com moltes senyores descarten els caps sencers de qualsevol peix o el fetge que fregit és molt bo; i si demanen al peixater que els hi tregui totes les espines per fer-ne filets tampoc les volen. Al moment de la compra el pes del peix es fixa quan és sencer, per tant, tot el que se sol rebutjar després de netejar-lo, és un producte que no l’hauríem de malbaratar. Paguem el seu pes com la resta, i amb una mica d’imaginació i seny se’n pot treure un rendiment extraordinari. Penseu-ho.
Rentar o què? Ara que molta fruita, sobretot les maduixes i maduixots, entre altres, ha deixat de ser una menja estacional gràcies als hivernacles i al transport internacional, és quan hauríem de tenir més confiança en el producte. La majoria s’obtenen per conreu penjat, imitant a la parra trepadora del pati, per tant, els llimacs i caragols no haurien de ser una amenaça quan comprem aquesta fruita. Només hem d’estar al cas que la seva maduració sigui la correcta. Normalment, es veuen tan netes que estem temptats d’estalviar-nos fins i tot, el rentat previ. Els experts ho descarten perquè la pols i alguna cuca microscòpica poden aterrar-hi. Crec que el millor és rentar-les sense treure’n les fulles de la base del capoll per evitar obrir el pas de l’aigua cap a l’interior, ja que això dissiparia el sabor de la maduixa. I no les deixeu en remull, és millor rentar-les suaument i eixugar-les amb un paper de cuina sense fregar gaire fort abans d’amanir-les amb suc de llimona, sucre, i un bon raig de mistela o moscatell. Un cop feta aquesta operació, millor deixar-les reposar mitja hora.

L’alfàbrega o Basilic. Fa anys que conec a un valorat restaurador italià, ja jubilat, en Giorgio de Calafell, famós per la seva acurada cuina italiana, sobretot per les pizzes. Ens trobàvem algun matí quan anàvem a comprar la carn al Vendrell. Jo veia que sempre se n’emportava un paquet d’herbes. Era Basilic embolicat amb plàstic que el carnisser li guardava al congelador; amb aquest senzill mètode podia tenir sempre a mà la seva herba preferida tot l’any, per aromatitzar les seves especialitats.
El Giorgio es feia portar l’alfàbrega d’Itàlia perquè deia que era de fulles més amples, més aromàtiques i d’una sentor més potent per tal d’enaltir el sabor peculiar del menjar que servia en el seu famós restaurant.

Aquesta fabulosa planta d’una potència flairosa espectacular, la podem tenir en una torreta en qualsevol lloc temperat de l’eixida i tenir-ne de fresca per consumir-la gairebé tot l’any. Un dels principals requisits per tenir-la sana i al punt, és vetllar el rec, si pot ser a diari. No cal ofegar-la d’aigua, però sí que estigui sempre humida. També requereix d’un lloc amb molta claror, però que no li toqui el sol de ple, els raigs tenen efecte assecant sobre la planta, i no ens convé. Si us animeu a tenir-ne, quan veieu que es panseix, en compreu un altre de nova o encara millor, tenir-ne dues o tres en diferents llocs; també podeu tenir-hi julivert, menta i marduix…, així tindreu tota la casa perfumada d’una olor ben agradable. La bona cuina requereix aquests petits detalls per fer-ho tan bé com ho feien les nostres mares i àvies. Elles sabien que cada herba que posaven a la cassola, com si d’un remei es tractés, donava el seu toc especial al que cuinaven.
I no oblideu que, un bon menjar sempre hauria d’anar acompanyat d’un bon vi o un bon cava, i per evitar l’eterna discussió entre blancs o negres, per què no un rosat de la terra? D’aquells que entren tan bé i que en moltes ocasions son els millors companys per a qualsevol àpat. No correreu cap risc si aneu de convidats i us presenteu amb una ampolla, o dues, d’un vi o un cava rosat, d’aquells que estan de moda, d’un coloret pàl·lid com una suau vesprada estiuenca i que continua lluitant per fer-se un lloc a taula.
I brindem amics… Més junts del que ningú no sabrà mai, alcem les copes amb el cava, veient la nostra llum, cadascun en els ulls de l’altre, Tu i jo, en un instant, podem equivocar-nos, però aquest instant, potser que no torni mai més. Salut!!

Comparteix aquest article
Deixar un comentari

Segueix-nos

En paper i/o en digital
Escull el format que més t'agradi