En una casa de Montblanc, una nena anomenada Lila vivia amb els seus pares. Ella tenia diabetis i ho portava molt bé; s’havia acostumat a viure amb naturalitat.
Un dia, el 8 de setembre, va decidir que volia fer amics nous. La gent del poble sabia que tenia diabetis i, per desconeixença, n’hi tenien por. Però la Lila va seguir endavant. Quan va arribar a classe, va veure tres nens que parlaven entre ells i s’hi va apropar: —Hola… —va dir la Lila una mica trista—. Voleu… voleu ser els meus amics? —va preguntar amb timidesa.
Just llavors, la professora va dir: «Comença la classe!». Als nens no els va donar temps de respondre. La Lila va estar esperant amb nervis l’hora d’esmorzar, quan va arribar… —Hola! —va sonar una veu per darrere seu—. Jo soc Àlex, ella és la Verònica i ell és en Pol. Abans ens vas preguntat si volíem ser els teus amics… No en tens? —va demanar en Pol. —No, és que tinc diabetis i molta gent no vol jugar amb mi… —va dir la Lila neguitosa.
A l’hora del pati, mentre alguns nens s’allunyaven d’ella, un nen de la seva classe anomenat Noa se va apropar: —Ei, què passa? M’han dit que tens diabetis i que ho portes molt bé! —I què passa? És una malaltia normal i corrent! —la va defensar en Pol. —Jo crec que no té importància; si té diabetis, continua sent una nena com nosaltres —va afegir la Verònica. —Jo soc així i és així com em vull mostrar, perquè sé com vull viure i no em penso amagar —va dir la Lila amb confiança.
La Lila es va emocionar tant que va anar a un racó a plorar d’alegria. Els va agrair tot el que havien fet per ella i els va confessar que li encantava jugar a futbol, però que mai l’havien acceptat en cap equip. De sobte, però, la Lila va sospirar fort: —O no! —va pensar—. Tinc el sucre molt baix. Va avisar de seguida una meastra i van trucar als seus pares.
Quan els pares van arribar a l’escola, la professora els va explicar que la Lila s’havia marejat però que els seus amics l’havien ajudat. —Amics? —van preguntar els pares sorpresos—. Però si la Lila no en tenia, d’amics! —Ara sí que en té —va somriure la meastra—. Però l’hem de portar a l’hospital per precaució.
A l’hospital la van acollir molt bé. Aquella sensació d’atenció era la que volia sentir a l’escola. Mentre esperava, va veure una nena amb el cabell afro que abraçava un osset de peluix per relaxar-se. La Lila va comprendre que molta gent té dificultats o malalties, i que allà tots se sentien units i acollits.
La doctora la va atendre amb molta cura i li va resoldre tots els dubtes. Quan va sortir de l’hospital i va tornar a l’escola uns dies després, va passar una cosa meravellosa: molta gent va anar a veure-la per saber si estava bé. Tots volien jugar, cantar i parlar amb ella. TOTS JUNTS!
Els seus amics van plorar de l’emoció: —Lila, estàs bé! —va dir en Pol amb llàgrimes a la cara. —Sí, em sento molt bé, encara que una mica marejada per l’emoció —va dir ella amb un somriure radiant.
Tothom va acabar acceptant la Lila tal com era. Aquella nit, la Lila va sortir al balcó de casa seva a Montblanc. Mentre mirava les estrelles, va donar les gràcies a tota la gent que l’havia ajudat i, per sobre de tot, va celebrar el gran poder de l’amistat.
GRÀCIES!
Autora: Raquel Parlón López
4t de primària
Escola Monsenyor Gibert
