Vet aquí una vegada, a la cantonada més petita i estreta del barri, hi havia la sabateria d’en Bernat. Un avi que venia sabates velles. Un dia va arribar una nena que es deia Ona, una nena molt competitiva i malhumorada. Ella volia unes sabates noves pel seu concurs.
Fa molt que l’Ona va començar a competir per guanyar medalles, però mai ho havia aconseguit. Ella creia que no guanyava perquè tenia unes sabates velles. Quan l’Ona va preguntar en Bernat si tenia botes, en Bernat li va dir:
– Sí que en tinc, però totes són velles.
L’Ona va canviar d’humor i va començar a cridar. En Bernat va seure a la seva cadira per escoltar tot el que deia l’Ona. Ella estava explicant tota la seva història, que havia vingut a comprar sabates, que necessitava guanyar medalles, etc… Amb tot aquesta història que havia explicat l’Ona, en Bernat la va ajudar.
En Bernat era pacient, educat i observador, li va preguntar:
– Alguna vegada has reflexionat sobre perquè mai has guanyat una medalla? Serà pel teu caràcter?
L’Ona, no estava escoltant, sinó que no deixava de mirar aquelles botes de la prestatgeria més alta.
Eren unes botes de cristall, transparents com l’aigua del riu i tan brillants que semblaven fetes de llum d’estrelles.
— Bernat! — va dir la nena amb ulls oberts de bat a bat —, si em dones aquestes botes de cristall segur que guanyaré la cursa de demà, són les sabates més boniques que he vist mai!
En Bernat va somriure de costat i, amb molta cura, les va baixar de la prestatgeria. El cristall va fer un so musical en tocar el taulell.
— Aquestes botes són especials, Ona. Són les botes de la veritat. Però vigila, perquè són molt delicades. Si qui les porta comença a rondinar o tractar malament els altres, el cristall es torna fosc i pesat com el plom. En canvi, si corres amb el cor content, serà com si volessis. La nena es va mirar les botes amb fascinació, semblaven fetes de llum sòlida.
Amb molta cura, es va treure les sabates velles i va lliscar els peus dins del cristall. Per un moment, va témer que es tranquessin, però les botes es van adaptar als seus peus com si estiguessin fetes a mida, tornant-se gairebé invisible.
— I ara, Bernat? — va preguntar ella, sentint un pessigolleig als dits dels peus.
Ara, posa-les a prova — va dir ell mentre obria la porta de la botiga —. Recorda que la màgia no resideix només en el cristall, sinó en la teva voluntat.
Si mantens l’alegria, no hi haurà camí prou llarg ni muntanya prou alta. Només de posar un peu al carrer, va sentir un lleugeresa increible. Va començar a caminar i, amb cada pas, se sentia com si el vent l’empenyés suaument cap amunt. Però, tot d’una, a la cantonada, es va trobar amb un obstacle inesperat que posaria a prova la seva paciència…
Des d’aquell dia l’Ona va comprendre que enfadar-se, discutir, cridar… no resolia res. Després del concurs, l’Ona va anar a la sabateria d’en Bernat per gaudir-lo.
Finalment ja s’ha acabat el conte
Autora: Hawa Mballo Balde
6è de primària
Escola Monsenyor Gibert
