Si ens afegim tu i jo, peça per peça,
com un encaix vivent, dues figures
es perfilen completes, contundents:
una d’elles es dreça sòlidament, segura
amb tots els atributs de la dona com cal
i com ella, també, sense retor ferida.
L’altra s’arrenca, balba, d’un passat
insabut, s’esbossa com un gest tendre i tenací,
avança a batzegades, tempta camins sense fressar,
es perd i es troba, parla sense llengua… i, així,
si cadascuna, per separat, ens lliga a les firaestriables
-metitat vora meitat – entre elles dues lluiten
sense donar-nos treva i segellen amb sang el pacte del desig.
Maria-Mercè Marçal
(Desglaç, 1984 – 1988)
Maria Mercè Marçal (1952 – 1998) ens està explicant la relació sentimental que va tenir amb la seva parella. Ella havia estat casada (1974) amb un company de facultat mentre estudiava, Ramon Pinyol. Quatre anys més tard es van separar i poc després iniciaria una relació amb la filòsofa Fina Birulés que arribà fins a la mort de l’escriptora, 1998.
Dues figures, dues dones que segellen el pacte del desig i ho fan amb sang, com quan hem adolescents i fèiem un jurament que creiem molt important. Dues figures, “tu i jo”, contundents, com un encaix vivent. De les dues, una és més sòlida, amb tots els atributs pertinents, sense cap ferida; l’altra, al contrari, és insegura, “es perdi es troba”, arranca a batzegades…
Aquesta diferència ideològica farà que entre elles lluitin i segellin una profunda relació que, com hem vist anteriorment, arribarà fins el final.
En el poema no es dona cap pista de quina de les dues dones és més sòlida de caràcter, però reconeixent-les una mica no resulta massa difícil descobrir-ho…
Combinació de versos decasíl·labs (4 + 6) i alexandrins (6 + 6) amb rima lliure.
El poema pertany al seu últim llibre publicat: “Desglaç”.
